Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores

Teatre

informació obra


Federico García Lorca va mantenir un estret vincle amb la ciutat de Barcelona, en la qual arribaria a estrenar dues de les seves obres, Mariana Pineda i Doña Rosita la Soltera. L’any 1935, la companyia de Margarida Xirgu va estrenar Doña Rosita al Teatre Principal Palace de Barcelona i aquesta va ser l’última obra que estrenaria en vida.
Autoria:
Federico García Lorca
Direcció:
Joan Ollé
Composició musical:
Paco Ibáñez, arranjaments musicals de Dani Espasa
Assesoria de moviment:
Andrés Corchero
Ajudantia de direcció:
Iban Beltran
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Míriam Compte
Il·luminació:
Lionel Spycher
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Núria Llunell
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Intèrprets:
Joan Anguera, Mercè Aránega, Marta Betriu, Enric Cambray, Carme Elias, Oriol Genís, Laura Guiteras, Mireia Llunell, Enric Majó, Nora Navas, Victòria Pagès, Alba Pujol, Candela Serrat, Albert Triola
Sinopsi:

Rosita, una noia òrfena que viu a casa dels seus oncles, a Granada, es veu obligada a separar-se del seu promès, que marxa a l’Argentina amb la seva família. Abans de marxar, però, aquest promet a Rosita que tan aviat com pugui tornarà per casar-s’hi, si ella està disposada a esperar-lo. La noia espera, però la situació es prolonga durant anys, mentre l’ambient opressiu i indiscret de la ciutat de províncies va caient sobre la família com una llosa cada cop més pesada.

Situant les fronteres del temps en el centre de la tragèdia contemporània, García Lorca evidencia les tensions irresolubles d’una cultura cronològica en què l’esperança ocupa un espai preeminent, malgrat no saber sovint què s’espera ni per què. Amb el mirall de la rosa mutabile cultivada per l’oncle de la protagonista, que en el curs d’un sol dia neix d’un vermell intens i es va emblanquint fins a perdre els últims pètals, el poeta ofereix un àcid retrat de la vida d’aquesta «Rosita» que creu haver-se d’enfrontar al pas dels mesos i acaba topant contra la seva manera de viure i d’entendre l’espera.

Premi de la Crítica 2014 a actriu de repartiment (Merc+è Arànega). Premi de la Crítica 2014 a actor de repartiment (Oriol Genís). Premi de la Crítica 2014 a vestuari (Míriam Compte). Premi de la Crítica 2014 a il·luminació (Lionel Spycher).

Crítica: Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores

28/02/2014

Sense Títol (Crítica amb títol a la web, importada de l'antiga base de dades)

per Andreu Sotorra

Fa més de cent anys, en els averns de l'Espanya negra i la no tan negra, que una noia —tant si era de casa bona com si no— es quedés per a vestir sants era considerada una taca que no es trauria del damunt per la resta de la seva vida ni amb Vanish, si ja s'hagués inventat. I això li conferia l'atribut de "soltera", "tia soltera" o encara el despectiu "solterona", amb esquellotada popular de carrer inclosa, a càrrec de la canalla.

El poeta i dramaturg Federico García Lorca (Fuente Vaqueros, Granada, 1898 - assassinat pel franquisme a les rodalies de Granada, 1936) va escriure 'Doña Rosita la soltera o el lenguaje de las flores' el 1935 i va ser l'última obra que va estrenar en vida, precisament al Teatre Principal Palace de Barcelona, amb Margarida Xirgu de protagonista. Des d'aleshores, l'última versió representada a Catalunya havia estat l'any 1981, a càrrec de Núria Espert en el paper principal i sota la direcció de Jorge Lavelli.

El director Joan Ollé s'hi ha enfrontat ara, en aquesta producció del TNC, acompanyat de la que es podria començar a anomenar la seva "companyia", ni que no sigui ben bé així. El fet és que el temps que porta treballant amb la majoria d'ells es nota en una mena de feeling col·lectiu que juga clarament a favor del muntatge. (...)