Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores

Teatre

informació obra


Federico García Lorca va mantenir un estret vincle amb la ciutat de Barcelona, en la qual arribaria a estrenar dues de les seves obres, Mariana Pineda i Doña Rosita la Soltera. L’any 1935, la companyia de Margarida Xirgu va estrenar Doña Rosita al Teatre Principal Palace de Barcelona i aquesta va ser l’última obra que estrenaria en vida.
Autoria:
Federico García Lorca
Direcció:
Joan Ollé
Composició musical:
Paco Ibáñez, arranjaments musicals de Dani Espasa
Assesoria de moviment:
Andrés Corchero
Ajudantia de direcció:
Iban Beltran
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Míriam Compte
Il·luminació:
Lionel Spycher
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Núria Llunell
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Intèrprets:
Joan Anguera, Mercè Aránega, Marta Betriu, Enric Cambray, Carme Elias, Oriol Genís, Laura Guiteras, Mireia Llunell, Enric Majó, Nora Navas, Victòria Pagès, Alba Pujol, Candela Serrat, Albert Triola
Sinopsi:

Rosita, una noia òrfena que viu a casa dels seus oncles, a Granada, es veu obligada a separar-se del seu promès, que marxa a l’Argentina amb la seva família. Abans de marxar, però, aquest promet a Rosita que tan aviat com pugui tornarà per casar-s’hi, si ella està disposada a esperar-lo. La noia espera, però la situació es prolonga durant anys, mentre l’ambient opressiu i indiscret de la ciutat de províncies va caient sobre la família com una llosa cada cop més pesada.

Situant les fronteres del temps en el centre de la tragèdia contemporània, García Lorca evidencia les tensions irresolubles d’una cultura cronològica en què l’esperança ocupa un espai preeminent, malgrat no saber sovint què s’espera ni per què. Amb el mirall de la rosa mutabile cultivada per l’oncle de la protagonista, que en el curs d’un sol dia neix d’un vermell intens i es va emblanquint fins a perdre els últims pètals, el poeta ofereix un àcid retrat de la vida d’aquesta «Rosita» que creu haver-se d’enfrontar al pas dels mesos i acaba topant contra la seva manera de viure i d’entendre l’espera.

Premi de la Crítica 2014 a actriu de repartiment (Merc+è Arànega). Premi de la Crítica 2014 a actor de repartiment (Oriol Genís). Premi de la Crítica 2014 a vestuari (Míriam Compte). Premi de la Crítica 2014 a il·luminació (Lionel Spycher).

Crítica: Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores

11/03/2014

Un muntatge que ens deixa amarats de Lorca, que aconsegueix ressaltar les virtuts perdurables d'un text delicat i exquisit.

per Manuel Pérez i Muñoz

No resulta senzill temperar un text com Doña Rosita la soltera o el lenguage de la flores. En primer lloc perquè l'argument d'aquest drama costumista escrit per Lorca el 1935 pot resultar-nos, a ulls de 2014, desfasat i carrincló. Voldríem pensar que als nostres dies no es relega socialment  les dones sense parella, ni el seu periple sentimental agafa tints tan tràgics. Descartada la contemporització o la posada en escena arqueològica, resta espai per a una encertada tercera via, la de Joan Ollé.

El director ha ideat una Doña Rosita per al TNC altament estilitzada i preciosista, amb una escenografia i moviment més propis d'un espectacle d'òpera, amb música, transicions i canvis d'espai d'un lirisme molt marcat. Tot aquest component d'irreal atemporalitat contribuïx a fer surar la part més perdurable de la peça, la inabastable bellesa poètica dels diàlegs, de les imatges, de l'estructura mateixa del text, un univers delicat, sensual i èpic inequívocament lorquià.

Tot aquest artifici, però, triga una mica en agafar volada, en trobar el seu ritme i la seva lògica interna. Per això, la primera part és la que resulta més feixuga. També incideix en aquest sentit algun desencaix de repartiment. L'artefacte, afortunadament, accelera a la segona part, sobretot als moments musicals de la tertúlia de dones, i ja resulta penetrant en la foscúria del tercer i últim acte. Un muntatge, en definitiva, que ens deixa amarats de Lorca, que aconsegueix ressaltar les virtuts perdurables d'un text delicat i exquisit.