El TNC ens plasma “la Granada provinciana,
decimonònica i cursi” (en paraules del director del muntatge, Joan Ollé) que va
descriure Lorca a Doña Rosita la soltera
o el lenguaje de las flores. Tot gira al voltant de doña Rosita, una jove
òrfena que viu amb els seus oncles feliç, promesa amb el seu cosí segon. Quan
el noi ha de marxar a l’Argentina per treballar amb el seu pare (40 dies de
viatge...!), decideixen esperar per casar-se quan ell torni a Granada. Però ell
trigarà a tornar. I trigarà, i trigarà... I ella l’esperarà, l’esperarà... I
passaran els anys...
Doña Rosita, en paraules de Nora Navas,
“dignifica la seva frustració”. Accepta els valors establerts d’una societat
implacable, començant per allò que Ollé qualifica d’un “esport brutal”: el què
diran, representada en tots els personatges que apareixen durant els tres
actes. La tia, que ha fet de mare de Rosita; l’oncle, que veu com, preocupat
per les seves flors, se li escapa la seva Rosa; la minyona, una excel·lent Mercè
Aránega, que defineix el seu personatge com “la consciència social de l’obra”
perquè opina, diu la seva sortint-se dels paràmetres establerts i “viu pels
altres, com sempre passa amb els pobres”. Ollé el considera “el personatge més
antic i a l’hora el més modern perquè desafia el què diran i fins i tot el bon
Déu”. Les “manolas”, amigues de la família que van a pescar nòvio a l’Alhambra;
les altres amigues, les “pijes”, que són una mica el futur, diu Ollé. El
professor que parla dels invents del canvi de segle en contrast amb l’oncle,
ancorat en els seus jardins; o l’amic que volia ser poeta i s’ha conformat sent
“un mestre machadià” de nens rics malcriats i destinats a manar.
L’escenografia és atrevida però encertada.
Sorprenent per minimalista, diferencia perfectament els tres actes. La casa on
viu Rosita en el començament és lluminosa, gran, amb un jardí al darrere que
sembla inundar-la de bona olor. No calen mobles; tres cadires a cada banda i
prou. Tot és meravellós, preciós... cursi. Joan Ollé destaca que “el problema
més gran que té la jove Rosita és trobar el seu barret o el seu para-sol per
anar al passeig. El segon acte la casa apareix més atapeïda, hi ha cortines
vermelles, un piano... han passat 10 anys d’espera. En el darrer acte la
desesperança ho ha tenyit tot de gris...
Per últim cal destacar el joc coreogràfic a l’hora
d’interpretar alguns poemes corals que Lorca introdueix en el text i el
testimoni de Paco Ibáñez que, amb comptagotes, també fa els seu paper: donar
veu i música als clàssics. La seva guitarra i el seu to posats al servei de les
paraules de Lorca es mimetitzen, tant que semblen cançons del seu repertori de
tota la vida, com si estigués cantant lletres de Goytisolo o del Arcipreste de
Hita. Potser un parell d’intervencions són poques, fins i tot.
