Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores

informació obra


Federico García Lorca va mantenir un estret vincle amb la ciutat de Barcelona, en la qual arribaria a estrenar dues de les seves obres, Mariana Pineda i Doña Rosita la Soltera. L’any 1935, la companyia de Margarida Xirgu va estrenar Doña Rosita al Teatre Principal Palace de Barcelona i aquesta va ser l’última obra que estrenaria en vida.

Autor:
Federico García Lorca
Direcció:
Joan Ollé
Composició musical:
Paco Ibáñez, arranjaments musicals de Dani Espasa
Assesor de moviment:
Andrés Corchero
Ajudant de direcció:
Iban Beltran
Escenografia:
Sebastià Brosa
Vestuari:
Míriam Compte
Il·luminació:
Lionel Spycher
So:
Damien Bazin
Caracterització:
Núria Llunell
Producció:
Teatre Nacional de Catalunya
Intèrprets:
Joan Anguera, Mercè Aránega, Marta Betriu, Enric Cambray, Carme Elias, Oriol Genís, Laura Guiteras, Mireia Llunell, Enric Majó, Nora Navas, Victòria Pagès, Alba Pujol, Candela Serrat, Albert Triola
Sinopsi:

Rosita, una noia òrfena que viu a casa dels seus oncles, a Granada, es veu obligada a separar-se del seu promès, que marxa a l’Argentina amb la seva família. Abans de marxar, però, aquest promet a Rosita que tan aviat com pugui tornarà per casar-s’hi, si ella està disposada a esperar-lo. La noia espera, però la situació es prolonga durant anys, mentre l’ambient opressiu i indiscret de la ciutat de províncies va caient sobre la família com una llosa cada cop més pesada.

Situant les fronteres del temps en el centre de la tragèdia contemporània, García Lorca evidencia les tensions irresolubles d’una cultura cronològica en què l’esperança ocupa un espai preeminent, malgrat no saber sovint què s’espera ni per què. Amb el mirall de la rosa mutabile cultivada per l’oncle de la protagonista, que en el curs d’un sol dia neix d’un vermell intens i es va emblanquint fins a perdre els últims pètals, el poeta ofereix un àcid retrat de la vida d’aquesta «Rosita» que creu haver-se d’enfrontar al pas dels mesos i acaba topant contra la seva manera de viure i d’entendre l’espera.

Premi de la Crítica 2014 a actriu de repartiment (Merc+è Arànega). Premi de la Crítica 2014 a actor de repartiment (Oriol Genís). Premi de la Crítica 2014 a vestuari (Míriam Compte). Premi de la Crítica 2014 a il·luminació (Lionel Spycher).

Crítica: Doña Rosita la Soltera o el lenguaje de las flores

27/03/2014

Impressionant Nora Navas

per Maite Guisado

El 1935 Federico García Lorca va estrenar a Barcelona Doña Rosita la Soltera (o el lenguaje de las flores), la seva última estrena abans de morir. Aleshores en fou la protagonista Margarida Xirgu. A principi dels 80 la va interpretar Núria Espert, dirigida per Jorge Lavelli. Ara pren vida amb Nora Navas, un elenc de luxe i la direcció de Joan Ollé, que ens n’ofereix una versió que, com el mateix text original, s’allunya d’un aparent costumisme per assolir un univers poètic punyent.

La necessitat d’esperança i de fe potser és el que més ens toca avui d’aquesta obra mestra, tot i que tampoc el pas del temps, la submissió, l’opressió social, la maledicència no són assumptes que hagin caducat.

La peça es compon de tres actes que mostren tres edats d’una dona. Cada acte supera l’anterior en intensitat i els canvis es plasmen als rostres, els gestos, a les llums i els colors.

La jovialitat inicial d’una noia il·lusionada per casar-se dóna pas a la decepció quan el seu promès l’abandona tot lligant-la amb eternes promeses de matrimoni. Gradualment ella es marceix en l’espera però manté la il·lusió. 25 anys després, tot i saber-se traïda, Rosita no se’ns presenta com una dona vençuda, l’esperança la persegueix i l’impedeix rendir-se.

Aquests darrers temps, Nora Navas ha estat catapultada a la popularitat pels seus treballs al cinema, amb els èxits de Pa negre(2010) d’Agustí Villaronga o Tots volem el millor per a ella(2013) de Mar Coll. Fama que no fa altra cosa que constatar els seus dots d’actriu, que en aquesta peça de Lorca desplega amb total brillantor. Navas encarna amb els diferents matisos les diverses etapes vitals de Rosita i assoleix al monòleg final un capítol gloriós per a la història del teatre. No per grandiositat, sinó per la veritat que destil·la, que desencaixa els cors de la platea.

Un espectacle deliciós, emotiu i commovedor, amb les excel·lents Carme Elies en el paper de Tía, Mercè Arànega com a Ama, Victòria Pagès com a Madre de las Solteras i tot un repartiment a l’altura. Cal destacar les cançons de Paco Ibáñez, compostes per a l’ocasió, el disseny del moviment a càrrec del coreògraf Andrés Corchero, l’escenografia de Sebastià Brosa i el bellíssim vestuari de Míriam Compte.

Podeu veure el reportatge clicant a sota.