Barcelona. Quatre dones que s’acosten als cinquanta. Una d’elles ho ha abandonat tot, s’amaga en un dels molts pisos buits que hi ha a la ciutat. Vol estar sola, allunyar-se de tot, però les seves amigues no la deixen en pau, vulgui o no vulgui, li fan costat.
Què li ha passat? Per què ho ha deixat tot? Tornarà a la seva vida d’abans?
La resposta a aquestes preguntes apareix per atzar, en una capsa.
Comèdia negra amb T de teatre, escrita i dirigida per Pau Miró.
Què els passa, a les dones, quan arriben als 50? Es tornen invisibles? Estan cansades de tirar del carro? S'han oblidat d'elles mateixes? Necessiten espai, adrenalina, fer una bogeria?
Després de les col·laboracions amb Javier Daulte i Alfredo Sanzol, l'últim espectacle de T de Teatre ha estat dirigit i escrit per Pau Miró.
Dones com jo parla de la capacitat de posar-se en el lloc de l'altre, encara que no l'entenguis, de la urgència de sortir de l'ofec, la buïdor, i de trobar un punt de fuga que permeti recuperar les pròpies forces i la pròpia vàlua. Però va més enllà. Com sempre a les obres de Miró, hi ha un gir inesperat que fa fer un salt als personatges i que els pot canviar la vida.
La conjunció és formidable, perquè és una peça molt T de Teatre i molt Pau Miró, mestre a fer sorgir el teatre i que ha sabut posar-se en la seva pell.