Dones com jo

informació obra



Estrena:
Estrena
Autor:
Pau Miró
Direcció:
Pau Miró
Intèrprets:
Mamen Duch, Marta Pérez, Carme Pla, Àgata Roca
Escenografia:
Alejandro Andújar
Vestuari:
Alejandro Andújar
Producció:
T de Teatre
Sinopsi:

Barcelona. Quatre dones que s’acosten als cinquanta. Una d’elles ho ha abandonat tot, s’amaga en un dels molts pisos buits que hi ha a la ciutat. Vol estar sola, allunyar-se de tot, però les seves amigues no la deixen en pau, vulgui o no vulgui, li fan costat.

Què li ha passat? Per què ho ha deixat tot? Tornarà a la seva vida d’abans?

La resposta a aquestes preguntes apareix per atzar, en una capsa.

Comèdia negra amb T de teatre, escrita i dirigida per Pau Miró.

Crítica: Dones com jo

12/02/2014

Una visió divertida i inquieta del món que ens envolta

per Toni Polo

T de Teatre + Pau Miró = Dones com jo. L’equació funciona a la perfecció. Potser fins i tot, massa. M’explico. L’obra satisfà les expectatives de qui vagi a veure-la per gaudir de les quatre actrius i per a qui hi vagi atret pel text que tanca la trilogia de Pau Miró que completen Els jugadors i Un refugi indie. Tot és bo. Tot i així hi pot haver qui digui allò de “más de lo mismo”. A mi ja em va bé, perquè “lo mismo” ja m’agrada. M’agraden els quatre personatges: una advocada en crisi que decideix fugir de la comoditat de casa, marit i fill; una biòloga que treballa en un peatge; una arquitecta sense feina; una arqueòloga que neteja pisos i una mestra acabada d’acomiadar. I els cinquanta anys, a tocar de totes. Còctel explosiu... O no? Són unes situacions tan comunes, cada vegada més, que no resulten ja explosives. Per tant, quan les veiem sobre un escenari, el què desitgem és que explotin. I Pau Miró donarà motius en la trama per a que el final pugui ser explosiu (o no ser-ho, no cal desvetllar res). Potser, posats a fer, seria més explotable en el sentit de crítica social: més canya.

Veiem les T de Teatre en la seva salsa, un suc en el qual han ficat cullerada, transmetent al públic problemes propers, recognoscibles. Elles estan com ens tenen acostumats. No sabem si les paranoies i els problemes dels que es despullen són realment els seus. Els que les envolten, sense cap mena de dubte, són els de tothom: pisos buits (on l’arqueòloga cola l’amiga deprimida); les diferències socials (va a parar de Sant Gervasi al Raval “de carrers pixats i de gent lletja”); la prostitució; el tràfic de drogues; l’amistat; la crisi de valors personals...

L’humor esdevé una bona eina per capbussar-nos en la vida real (que és del que parla l’obra). “Parlar de tot això en un drama... ¡buf! Fer només humor seria buit; només drama, feixuc”, va comentar Pau Miró. I les quatre dones (noies, perdó...) maneguen l’humor amb naturalitat, afegint-hi coreografies divertides molt reals (ho fan com ho farien quatre amigues que ballen).

Una bona estona veient les desgràcies alienes que, ves per on, ens són tan properes... Per això, com comentaven les actrius en la presentació, deixa ressaca, fa pensar.


Trivial