Dos solos juntos

Dansa

informació obra


Sinopsi:

Dos Solos Juntos: Dolorosa - Flornecia sorgeix del procés d'investigació corporal i escènica de LaCerda entorn la pràctica del ritual i el concepte de identitat, partint de les arrels i fets biogràfics dels seus integrants. Més que un duet, es tracta d'una actuació doble que comprèn dos solos, dos personatges que formen part de l’univers artístic de LaCerda. L'espectacle és un díptic retrospectiu de la companyia que aprofundeix en qüestions temàtiques i metodològiques transversals al seu treball durant deu anys de trajectòria.

Els personatges Dolorosa i Flornecia, que neixen d'aquesta recerca artística, han aparegut en creacions anteriors de la companyia: el mateix solo de Flornecia es va estrenar el 2019 al PUF International Festival de Pula (Croàcia), i Dolorosa de los Llanos es va estrenar el 2021 a la Sala Hiroshima de Barcelona, en el marc de la Quinzena de Dansa Metropolitana de Barcelona com una de les nou coproduccions del festival.

Dolorosa simbolitza la repressió sexual forçada per valors tradicionals i religiosos conservadors que no donen cabuda a cap expressió no normativa del gènere, però també el procés d’alliberació d’aquestes estructures i assumpció de la pròpia identitat en la seva singularitat. Flornecia, per contra, és la màxima expressió de la violència patida i continguda en el propi cos, la representació de la potència de la norma en la mirada aliena i com aquesta experiència de vulnerabilitat i exposició creix en la persona fins a fer-la desaparèixer.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: Dos solos juntos

27/04/2023

Enfocat però desubicat

per Jordi Bordes

Poden estar junts dos solos? La juxtaposició de dos personatges, aparentment antagònics per la seva raó de gènere, fan molt atractiva la proposta. Son dos monòlegs que dialoguen des del seu silenci, que només puntualment conflueixen, com si fos fruit del somni és que no pas d'una trobada real en aquest món castís, lorquià, carregat de prejudicis i d'una religiositat castradora.

El moviment dels dos ballarins, Edward Tamayo i Johann Pérez, té una intensitat notable.tot queda emmarcat amb un joc de llums acurat, fi, que aporta sorpreses i noves ombres o reflexos constants. En la trobada dels dos soloshi ha una voluntat de signar dos contrastos evidents. El de l'home-dona, amb una menta de faldilla coronada de creus com a volants (Dolorosa) i el de l'home de trepitjar fort però incapaç d'aixecar el cap, sempre parapetat a l'ombra del seu barret d'ala rodona (Flornecia). Sobta que tanta meticulositat en el moviment, en l'enquadrament, en la llum i amb un so que fluctua per sorolls i música recurrent li falti expressar una actitud dels personatges. Potser no cal desenvolupar una trama però cal entendre perquè els canvis d'actitud (de la mirada inquisidora i temorenca al somriure seductor) de Dolorosa, per exemple. Certament, sense la mirada, l'expressivitat de Flornecia es resol amb els seus moviments. I també li falta trobar un lloc des d'on fer visible als espectadors el doll d'emocions que deuen transitar per les venes durant la representació pels dos ballarins.

Reconeguda la negror, l'aspror falta entendre la voluntat d'escapar-se o de renunciar a la llibertat. Això Lorca n'era un mestre amb peces com Yerma, La casa de Bernarda Alba o Bodas de sangre. És evident que hi ha un món en el treball de LaCerda però, aquest cop, sembla que ha quedat sense trobar una connexió estable i contínua amb la platea. Probablement, són matisos dramatúrgics que es podrien esclatar donant un codi mínim als espectadors.