És la vida un bucle sense fi , encara que sembli que la mort vingui a posar-li un final? Som ficats a un “loop” en sessió continua dins del qual tenim la sensació que el temps avança cap en davant, quan en realitat no fa altra cosa que donar voltes i més voltes de manera circular ? Potser la sensació de “déjà vu” que ens assalta de vegades deixant-nos perplexes i desconcertats, no sigui en realitat altra cosa que una fuga que evidència aquest bucle pel qual ens movem sense ser-ne conscients. Diu Nietzsche quan formula la seva complexa teoria de l’etern retorn que “haureu de viure aquesta vida tal i com la viviu ara i l’heu viscuda innombrables vegades. I no hi haurà res de nou. Cap dolor ni cap plaer, cap pensament ni cap sospir “. I si és així com funcionen les coses, cal deduir-ne que entendre l’existència d’aquest etern retorn ens dona la possibilitat fins a cert punt alliberadora de millorar les nostres opcions vitals , o per contra ens condemna de forma aclaparadora a una repetició en la qual no existeix cap opció de canvi?
Hi ha un personatge de “Les tres germanes” - la gran obra mestra txékhoviana que la creadora Susanne Kennedy agafa com a punt de partida per demostrar-nos que també elles estan ficades al “loop” nietzschià – que afirma que d’aquí 200, potser 300 anys ( per cert; ja n’han passat uns quants més de 100 des que el personatge va pronunciar per primer cop aquestes paraules a un escenari teatral) el món serà un lloc meravellós. Serà, en definitiva, el lloc en el qual la trista existència de les tres germanes plena de renuncies i sacrificis volguts o imposats, tindrà per fi un sentit. Així ho expressen elles mateixes a la colpidora última escena de l’obra original. Des del futur, aquest passat que per a elles era present es podrà entendre com una baula més d’aquesta cadena que condueix cap a un món millor . I pensar això, resulta sens dubte tranquil·litzador: donar-li sentit al patiment , sempre ho resulta. Però si les coses es mouen dins d’aquest etern retorn, potser d’aquí 200 o 300 anys ( i ja n’han passat més de 100) , l’únic que es farà, serà repetir les mateixes paraules en forma d’etern ajornament d’una esperança que mai deixarà de ser-ho.
En qualsevol cas, també en mans de Susanne Kennedy aquell Moscou tan somiat i idealitzat per les tres germanes - el Moscou que evoca els dies alegres de la infantessa i representa la possibilitat de fer realitat els seus somnis - haurà de seguir esperant. I l’espera, es farà eterna. Susanne Kennedy agafa les tres germanes ( les presents, les passades i les futures; les que de tant en tant deixen anar frases del text original i les que semblen parlar un altre llenguatge però repeteixen potser alhora similars mancances) i els seus ocasionals acompanyants ( també ells , introduint puntualment escenes txékhovianes mentre es fan fotografies amb la tablet) . I els fica a tots plegats a una habitació blanca i asèptica penjada a l’infinit , i envoltada de canviants realitats virtuals dins les quals potser tampoc no canviï res perquè també elles foment part del mateix “loop”. Al llarg de 90 minuts, aquests personatges el rostre dels quals es presenta bàsicament amb forma de careta de làtex o de forat negre viuran 41 situacions :aquí quedaria fora de lloc parlar d’escenes. I aquestes situacions se’ns presentaran separades alhora per cops de transició en la foscor acompanyats per una banda sonora que sembla estar repetint també una mena d’etern lament indesxifrable . Tot plegat, mitjançant un impressionant aparell tecnològic que requereix alhora una no menys impressionant coordinació humana , i que fa d’aquesta proposta una veritable exhibició de virtuosisme visual i sonor. Però que alhora, Kennedy controla amb precisió per tal que la tècnica no es mengi mai el discurs, i estigui sempre al seu servei.
I el discurs, arriba amb una nitidesa ( i una insistència ; si som ficats a l’etern retorn, no es pot esperar altra cosa) absolutament inqüestionable. En mans de Kennedy, Txékhov es posa al servei de Nietzsche , sense perdre per això del tot la seva veu. La veu que, per exemple, arriba de tant en tant a traves del fil telefònic , amb forma d’una trucada que tornarà a repetir allò dels 200 o 300 anys que ens falten per assolir quelcom semblant a la felicitat mundial. Sempre ,dins d’aquesta habitació que, escènicament parlant, a mi em va recordar una mica aquella altra en la qual La Fura situava el seu esplèndid muntatge de l’òpera “Quartett”: també aquell quartet integrat només per una parella semblava destinat a una eterna repetició dels seus perversos jocs de seducció, flotant per damunt d’un no res farcit d’imatges virtuals. Però en el cas de la proposta de Kennedy , l’habitació em recorda encara més per raons obvies aquella altra habitació que Stanley Kubrick introduïa al fragment final de la magistral “2001: una odissea de l’espai”. Després d’un fascinant i psicodèlic viatge que més enllà de Júpiter condueix cap a l’infinit ( i també aquest viatge sembla escolar-se en un altre moment d’aquest espectacle) , l’astronauta perplexa es troba ficat en un espai enlluernadorament blanc i asèptic , sorprenentment decorat amb elements que semblen haver fugit d’una època barroca. El mateix temps barroc que a l’habitació de Kennedy fa acte de presència mitjançant una cadira. I cal recordar que l’astronauta de Kubrick també es diria que entra al cercle de l’etern retorn, envellint i morint en qüestió de moments, i retornant a la vida en forma de fetus planetari, mentre a la banda sonora sona ni més ni menys que la partitura que Richard Strauss li va dedicar al “Així va parlar Zaratustra” de Friedrich Nietzsche. Ho veieu, com es tanca el cercle? Serà veritat, que som al bucle? Pensem-hi, mentre seguim la notablement fascinant seqüenciació de la qual no poden escapar-se les tres germanes, i Kennedy ens recorda que el final no és mai el final, no és mai el final, no és mai...................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................................
