La tecnologia que es desenvolupa en aquesta proposta és digna del millor mag escapista. Perquè aconsegueix l'efecte que un quadre canviï de personal amb pocs segons i sense un bri de soroll. El museu per on ens convida a transitar Susanne Kennedy és ben aclaparador. No hi ha opció a un bri d'esperança. El destí està pautat i tot es repeteix en bucle: The end is never the end. Per fer aquesta reflexió implacable fa servir les protagonistes de Les tres germanes. Que les aventuren que, en 200 anys, el món serà fantàstic i que els ciutadans agrairan l'esforç de les seves generacions predecessores. Però, per una altra banda, es constata que els personatges no tenen expressió ni rostre, en prou feines la seva veu és humana (amb un regust a veu passada per una taula de so que les robotitza). Tot és estàtic, immòbil com un quadre etern. I, per tant, aquest canvi d'aquest 200 anys utòpic sempre serà això: un somni. Kennedy hagués pogut agafar el mite de Sísif de Shell de Projecte Nisu (Grec, 2014) en comptes de la trama de Les tres germanes, i funcionaria pràcticament igual.
És evident que la proposta busca la innovació en la forma i no tant en el contingut (tot i que és bo i necessari que tanta tecnologia digui a una reflexió coherent i ambiciosa). La fredor, ben alemanya, de l'escena obliga a mirar amb afecte aquella proposta tant lúdica com metalingüística de Germinal. no sempre les màquines són fredes.Rimini Protokoll va fer que el públic del Temporada Alta 2018 aplaudís un robot a Uncanny valley. La transformació de la veu humana a una més artificiosa i l'ús del vídeo és molt més càlid en una proposta que està aquests dies a la cartellera i que és molt més recomanable: La infanticida. Alguna cosa d'insinuant deu tenir la història de Les tres germanes perquè va ser una companyia japonesa la que va decidir transformar un personatge en un androide.
El treball de perspectives, de sorprses audiovisuals, sens dubte, és un veritable inventari de tot el que pot desplegar la tecnologia. Amb projeccions que quadren l'exterior del cub/quadre amb l'interior, amb punts de vista únics degut a la diferent percepció a través dels miralls laterals. Hi ha moments en què el so (el trepitjar pausat dels personatges que trenca l'estaticisme) sembla gravat . Altres, costa averiguar qui s'expressa (un personatge del quadre, l'autor, una mena de Déu..?) Les cites són breus i, en molts casos, aparentment, ratllant l'absurd. Però transmeten un distanciament profunc, com si la perspectiva del fons es multipliqués amb un comportament quasi robotitzat, que es fragmenta en quadres i transicions, que més semblen motiu de tècnica que de dramatúrgia.
Les tres germanes s'avorrien en aquella ciutat de províncies, tot somniant arribar a Moscou. Al final, els soldats marxen i perceben que la seva buidor serà encara més gran. Que l'ensopiment les adotzenarà irremeiablement. Ara, dins d'aquest quadre-cub tant sofisticat, de quadres en perspectiva i una quietud silenciosa, l'ensopiment acaba desbordant a la platea.Perquè encara que els canvis de quadre siguin constants, la fragmentació escènica no és suficient motiu per captivar-se amb el seu nihilisme.
