Shell

Teatre

informació obra


Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Projecte NISU
Autoria:
Albert Boronat, Nicolas Chevallier
Dramatúrgia:
Albert Boronat, Nicolas Chevallier
Companyia:
Projecte NISU
Direcció:
Albert Boronat, Nicolas Chevallier
Intèrprets:
Albert Pérez Hidalgo, David Menéndez, Guillem Gefaell, Mònica Almirall, Nicolás Carbajal, Sergi Torrecilla, Xavier Torra
Escenografia:
Margherita Mantovani
Vestuari:
Margherita Mantovani
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Lucas Vallejo
Vídeo:
Alfonso Ferri
Sinopsi:

Paraula i imatge es combinen en una dramatúrgia potent que ens parla del món contemporani utilitzant una narrativa fragmentada i repetitiva. El premi Adrià Gual de l'Institut del Teatre 2013 porta el mite de Sísif a l’àrea de descans d’una autopista.

La vida us passarà davant els ulls si us asseieu al banc d’una àrea de descans. O, si més no, fragments de vides que possiblement es repetiran una vegada i una altra en una mena de suplici mític que, de vegades, ni tan sols no sereu capaços de percebre. Perquè les vides, les passions o els sentiments semblen personals i exclusius, però potser no són res més que repeticions o noves versions de vides, passions o sentiments que algú ja ha viscut o experimentat anteriorment i que es repeteixen un cop i un altre fins a l’infinit.  A Shell, aquestes repeticions tenen com a escenari el que l’antropòleg francès Marc Augé definia com a “no lloc”, un d’aquells espais sense importància per si mateixos que es defineixen només per l’ús que se’n fa. Per exemple, l’habitació d’un hotel o l’àrea de descans d’una autopista, que pot esdevenir perfectament un infern contemporani on uns personatges que han perdut la identitat estan condemnats a repetir fragments de vides.

Crítica: Shell

24/07/2014

Inquietants paisatges apocalíptics de personatges anònims i sense esma

per Jordi Bordes

D'una buidor sense fons. Negre com l'angoixa de trobar-se emmanillat dins d'un maleter de cotxe. Desesperat com el personatge de Beckett, Krapp, que grava les seves reflexions potser per escoltar-les algun dia. Els personatges de Shell es deixen dur per la providència: pot haver amor, pot haver sexe, pot haver mort. Sembla que sigui indistint. Són ànimes turmentades com la de Sísif que, en l'escena ni tant sols es mou. No es baralla ja amb pujar la pedra dalt del cim. sap que és impossible. Que està atrapat en un bucle. I ha renunciat a tot. Nmo només això, aquest Sísif anirà comprovant com altres personatges se sumen a la seva derrota, a la seva buidor. 

Hi ha diferents plans d'acció. L'escènic que es mou de manera aleatòria, disassociant-se sovint del que explica la veu en off. Una dona rentant-se les mans a la jaqueta pot recordar la sang de Lady Macbeth que no es desenganxa o la voluntat de treure's altres fluïds corporals, que es mantenen fastigosament enganxifosos. La veu en off sembla explicar la vida sense gaire rumb d'un autoestopista que, puntualment, ha abandonat pares, germans, la seva petita història. Tercer pla: el text projectat a pantalla de dos policies, cansats de reiniciar investigacions de cossos sense vida: marcar-los amb guix el seu perímetre i buscar proves. Tot sembla caure pel forat d'un embut. No hi ha enlloc on agafar-se. Són vides sense sentit. Un panorama desolador que pot recordar en part a Zero , en el que Bornat amb Pep Pla feien una mirada trista però tendra de la senectud i de la decisió de morir en silenci, en solitari, en pau. Aquest netejar el cos de l'avi, de purificar-lo, aquest gest generós, no es troba a Shell. Allà només hi ha Ell (he) Ella (She) i l'infern (hell).