Tota història és un isòtop d’una història que s’ha convertit en
arquetípica per repetició. Com Sísif, que fou castigat a empènyer una vegada i
una altra la mateixa pedra, nosaltres no fem més que reproduir narracions
ancestrals, moments ja viscuts. Aquest és el punt de partida de Shell, el nou espectacle de Projecte
NISU, la companyia creada per Albert Boronat i Sergio Torrecilla, que es pot
veure aquests dies al Mercat de les Flors.
Projecte NISU, nascuda fa poc més de quatre anys, aposta per la
creació col·lectiva i pretén ser un espai d’agitació, diàleg, investigació i
experimentació. Un lloc de llibertat creativa que ha parit projectes com Vamos a por Guti o Bostezo 2.0 que es va poder veure fa dues temporades dins el cicle
Aixopluc del Teatre Lliure. Shell,
tot i compartir punts de connexió amb obres anteriors, suposa un pas endavant
en l’evolució de la companyia que aposta per un discurs més complex i elaborat.
Un thriller multidisciplinari d’estructura fragmentada (He, She
i Hell) protagonitzat per individus sense nom, inadaptats que fugen de qui sap
què, condemnats a repetir episodis d’altres vides. Un autoestopista sense rumb
aparent, dos policies cansats d’investigar les mateixes escenes del crim… Tots
ells deambulen per una àrea de descans de la gasolinera Shell, una mena de
no-lloc, un espai sense identitat i aparentment normal però que, com a Blue Velvet, amaga un autèntic infern. Shell és un muntatge fosc i poètic
d’atmosfera clarament lynchiana que, tot i hipnotitzar al públic, esdevé un
trencaclosques potser massa difícil de resoldre. Una decisió que pot allunyar a
l’espectador, que possiblement serà, per tant, gairebé incapaç de muntar les seqüències de
la història. Una autèntica llàstima, perquè el text, tot i l’excessiva poètica, és d'allò més interessant. Potser el millor de la proposta.
Com altres espectacles de Projecte NISU, Shell combina el text amb una magnètica dramatúrgia visual que
recorda a les pel·lícules de Roy Andersson. El que veiem a escena, doncs, no
representa de manera literal el que explica la veu en off, ni el que ensenyen
les imatges. Per juxtaposició, però, aquestes successions d’accions acaben
formant part de la narració i obliguen a l’espectador a construir una nova
lògica fent ús de la imaginació. A mig camí entre la dansa i la performance,
els actors realitzen un treball físic conceptualment interessant amb la
voluntat de representar un quadre en moviment. En definitiva, una bona proposta
ambiciosa i arriscada que mereix seguir caminant.
