Shell

Teatre

informació obra


Producció:
Grec 2014 Festival de Barcelona, Projecte NISU
Autoria:
Albert Boronat, Nicolas Chevallier
Dramatúrgia:
Albert Boronat, Nicolas Chevallier
Companyia:
Projecte NISU
Direcció:
Albert Boronat, Nicolas Chevallier
Intèrprets:
Albert Pérez Hidalgo, David Menéndez, Guillem Gefaell, Mònica Almirall, Nicolás Carbajal, Sergi Torrecilla, Xavier Torra
Escenografia:
Margherita Mantovani
Vestuari:
Margherita Mantovani
Il·luminació:
Quico Gutiérrez
So:
Lucas Vallejo
Vídeo:
Alfonso Ferri
Sinopsi:

Paraula i imatge es combinen en una dramatúrgia potent que ens parla del món contemporani utilitzant una narrativa fragmentada i repetitiva. El premi Adrià Gual de l'Institut del Teatre 2013 porta el mite de Sísif a l’àrea de descans d’una autopista.

La vida us passarà davant els ulls si us asseieu al banc d’una àrea de descans. O, si més no, fragments de vides que possiblement es repetiran una vegada i una altra en una mena de suplici mític que, de vegades, ni tan sols no sereu capaços de percebre. Perquè les vides, les passions o els sentiments semblen personals i exclusius, però potser no són res més que repeticions o noves versions de vides, passions o sentiments que algú ja ha viscut o experimentat anteriorment i que es repeteixen un cop i un altre fins a l’infinit.  A Shell, aquestes repeticions tenen com a escenari el que l’antropòleg francès Marc Augé definia com a “no lloc”, un d’aquells espais sense importància per si mateixos que es defineixen només per l’ús que se’n fa. Per exemple, l’habitació d’un hotel o l’àrea de descans d’una autopista, que pot esdevenir perfectament un infern contemporani on uns personatges que han perdut la identitat estan condemnats a repetir fragments de vides.

Crítica: Shell

24/07/2014

Un trencaclosques d'atmosfera lynchiana

per Aída Pallarès

Tota història és un isòtop d’una història que s’ha convertit en arquetípica per repetició. Com Sísif, que fou castigat a empènyer una vegada i una altra la mateixa pedra, nosaltres no fem més que reproduir narracions ancestrals, moments ja viscuts. Aquest és el punt de partida de Shell, el nou espectacle de Projecte NISU, la companyia creada per Albert Boronat i Sergio Torrecilla, que es pot veure aquests dies al Mercat de les Flors.

Projecte NISU, nascuda fa poc més de quatre anys, aposta per la creació col·lectiva i pretén ser un espai d’agitació, diàleg, investigació i experimentació. Un lloc de llibertat creativa que ha parit projectes com Vamos a por Guti o Bostezo 2.0 que es va poder veure fa dues temporades dins el cicle Aixopluc del Teatre Lliure. Shell, tot i compartir punts de connexió amb obres anteriors, suposa un pas endavant en l’evolució de la companyia que aposta per un discurs més complex i elaborat.

Un thriller multidisciplinari d’estructura fragmentada (He, She i Hell) protagonitzat per individus sense nom, inadaptats que fugen de qui sap què, condemnats a repetir episodis d’altres vides. Un autoestopista sense rumb aparent, dos policies cansats d’investigar les mateixes escenes del crim… Tots ells deambulen per una àrea de descans de la gasolinera Shell, una mena de no-lloc, un espai sense identitat i aparentment normal però que, com a Blue Velvet, amaga un autèntic infern. Shell és un muntatge fosc i poètic d’atmosfera clarament lynchiana que, tot i hipnotitzar al públic, esdevé un trencaclosques potser massa difícil de resoldre. Una decisió que pot allunyar a l’espectador, que possiblement serà, per tant, gairebé incapaç de muntar les seqüències de la història. Una autèntica llàstima, perquè el text, tot i l’excessiva poètica, és d'allò més interessant. Potser el millor de la proposta.

Com altres espectacles de Projecte NISU, Shell combina el text amb una magnètica dramatúrgia visual que recorda a les pel·lícules de Roy Andersson. El que veiem a escena, doncs, no representa de manera literal el que explica la veu en off, ni el que ensenyen les imatges. Per juxtaposició, però, aquestes successions d’accions acaben formant part de la narració i obliguen a l’espectador a construir una nova lògica fent ús de la imaginació. A mig camí entre la dansa i la performance, els actors realitzen un treball físic conceptualment interessant amb la voluntat de representar un quadre en moviment. En definitiva, una bona proposta ambiciosa i arriscada que mereix seguir caminant.