“Condueix el teu carro i la teva arada damunt dels ossos dels morts”. Les paraules d’aquest poema de William Blake li van servir a la Premi Nobel polonesa Olga Tokarczuk per posar-li títol a una novel·la publicada l’any 2009 en la qual, l’ombra de Blake hi és tota l’estona molt present. I el l cert és que aquesta esplèndida novel·la gairebé indefinible donada la quantitat de gèneres que hi venen a coincidir en ella, va provocar cert escàndol en el moment de la seva publicació. I és que una de les preguntes que et surten al pas mentre quedes enxampat per les paraules de la Janina, l’heroïna/antiheroïna que protagonitza el relat ( una solitària dona de 65 anys que, d’altra banda, detesta el seu nom, i a qui el seus veïns veuen una mica com a l’estrafolàri personatge mig boig que no pot faltar mai en una petita comunitat rural) té a veure amb la possibilitat d’admetre que davant dels estralls provocats per aquest delicte encara no prou tipificat a la legislació que és l’ecocidi, no resti altra alternativa que la pràctica de l’ecoterrorisme. I potser les especies animals a les quals habitualment hem qualificat irracionalment com a irracionals han pres la davantera en aquest sentit, ben tipes ja de ser sempre les víctimes propiciatòries: si li pregunteu a la Janina ( i encara que no li pregunteu, ella ho proclamarà igualment als quatre vents) , la `sèrie de misterioses morts que estan tenint lloc en aquest territori polonès situat a tocar de la República Txeca, són la conseqüència d'una mena de venjança d’aquestes especies, sotmeses en molts casos ja per començar als trets d’uns caçadors que no gasten manies, a l’hora de cobrar-se una peça.
Les ja esmentades misterioses morts, us han donat alhora una pista sobre l’estructura de “thriller” que pren tot pregat des del moment en el qual fa acte d’aparició el primer dels diversos cadàvers que s’aniran acumulant , a mesura que la Janina ens va fent cada cop més còmplices del seu relat. Però com la Janina posseeix també un demolidor sentit de l’humor ben farcit d’ironia, aquest relat adopta alhora sovint de forma simultània l’aparença d’una comèdia, per donar-hi pas quan menys t’ho esperes a les aparicions d’uns inquietants fantasmes familiars, gairebé tan tangibles com ho és per a Hamlet el fantasma del seu pare , que ens condueixen cap a turmentats territoris íntims convertits en malsons. I mentre la història avança cap a la reivindicació ecològica sense perdre tampoc l’oportunitat d’adoptar un to burleta davant certes actituds pròpies del fonamentalisme ecològic, l’autora ens recorda que som en un espai limítrof d’aquesta Polònia tants cops trossejada per la Història : només cal tenir present en aquest sentit la forma com se la repartien els integrants d’aquell gran congrés europeu evocat ara per La Calòrica, poc després que Napoleó fes també de les seves per aquest territori, i molt abans que Hitler donés el tret de sortida de la Segona Guerra Mundial ocupant-lo com si fos seu. I alhora¿ quina significació tenen tots aquests fets, si els situem en el pla molt més universal de l’astrologia , si tenim en compte que el nostre destí està marcat per unes cartes astrals en les quals la Janina té depositada la màxima confiança, si valorem la quantitat de pèrdues que es van acumulant al llarg de l’existència, si ens enfrontem al propi envelliment sense poder resistir-nos al seu avanç implacable? Tots aquests temes, totes aquestes reflexions, hi tenen també cabuda en el llarg monòleg de la Janina que constitueix la base del relat.
Els ossos dels morts evocats per Blake es troben per tot arreu , són l’adob damunt el qual anem acumulant capes de civilització i d’incivilització. I això ho veia molt clar aquell poeta i il·lustrador republicà amb anhels revolucionaris que buscava amb les seves imatges sovint demoníaques una forma de religiositat per damunt de les religions. I que, amb el pas del temps ( en el seu temps, la societat no li va fer massa cas) ha estat capaç d’inspirar peces teatrals aparentment tant distants com aquella “Jerusalem” que es feia preguntes sobre la identitat de la vella Anglaterra, o aquest prodigiós espectacle amb el qual la sempre prodigiosa companyia Complicité demostra un cop més la seva capacitat per donar-li forma dramatúrgica a allò que semblava literàriament inadaptable. Quelcom que ja va fer , per posar un parell d’exemples gloriosos , amb la seva visió d’ “El mestre i Margarida”. O quan el gran Simon McBurney , situant-se ell mateix en solitari al centre de l’escenari, ens feia viatjar per l’Amazones tot seguint els sons de la selva a la sensacional i complertament immersiva “The encounter”.
El director de Complicité , demostrant una complicitat absoluta amb Tokarczuck , no va dubtar en instal·lar-se uns dies a la casa de l’escriptora, situada en un entorn ben similar al de la novel·la. Tant similar, que aquí fins i tot t’hi pots trobar una cafeteria oberta per la mateixa Olga que porta el nom de Good News; el mateix nom que fa servir la propietària de la botiga de roba de segona mà que surt al relat. I d’aquella estada en van sortir de ben segur un munt d’idees, a l’hora de donar-li a la paraula escrita una corporeïtat que exhibeix en tot el seu esplendor els recursos visuals i sonors que han fet de Complicité no ja una de les millors companyies teatrals que corren pel món, sinó una mena d’inconfusible estil propi. No per res el mateix Peter Brook va deixar dit que, de la mateixa manera que el teatre anglès havia donat origen a una “molt satisfactòria i honorable tradició”, McBurney havia estat capaç de crear la seva pròpia tradició, i que era això el que feia de Complicité quelcom tan especial i valuós. McBurney compta per aconseguir tan excepcional reconversió de la paraula escrita en fascinant teatre visual ple de magnífiques projeccions -unes projeccions que mai es volen erigir en protagonistes perquè sempre estan al servei de la narració – amb un grapat de esplèndids intèrprets capaços d’adoptar totes les formes de la flora i la fauna (en tenen prou amb un simple moviment de mans per transformar-se en cérvols) que corren per aquest paisatge. Un paisatge perfectament delimitat per un espai escènic d’una aparent nuesa ... en realitat sempre plena a vesar de natura en plena expansió, tant quan sembla alçar-se cap els estels buscant els signes de l’horòscop , com quan es transforma en material d’extinció: tornem als ossos damunt dels quals transitem , i als cossos morts que adoben la terra seguint un cicle abismal. Per damunt d’ells ens hi trobem la Janine d’Amanda Hadingue, una actriu absolutament excepcional que justificaria per si sola la visió de l’espectacle: el seu recital interpretatiu resulta senzillament hipnòtic. En qualsevol cas, i més enllà d’aquesta Amanda que de vegades sembla adoptar les formes detectivesques característiques de les novel·les policíaques, però que està ben lluny d’haver sortit del mateix motllo, el cert és que som davant d’una proposta escènica imprescindible , plena de creativitat desfermada, i capaç alhora de donar origen a encesos i intensos debats i intercanvis d’opinió. Teatre del millor en estat de gràcia, vaja.
