Aquesta peça, creada l’any 1998 és, sens dubte, una de les obres coreogràfiques més fascinants d’Anne Teresa De Keersmaeker, una dansa extraordinària acompanyada per una potent partitura de percussió de Steve Reich, compositor minimalista nord-americà. La partitura es basa en un motiu rítmic repetit de forma obsessiva, que es multiplica i es desenvolupa per assolir una rica varietat de textures. I per primer cop en la història d’aquesta peça, la música serà interpretada per estudiants de l’ESMUC, l’Escola Superior d’Estudis Musicals de Catalunya, dirigits per Miquel Bernat, component d’Ictus juntament amb altres membres d’aquesta formació
Dir Anne Teresa De Keersmaeker es citar un nom de culte de la dansa contemporània, el d’una dona que amb el seu espectacle Rosas danst Rosas (1983) va pujar al zenit del panorama internacional, a l’extrem de conventir-se en influència per coreògrafs del moment, com, per exemple a casa nostra va succeir amb Angels Margarit i el seu muntatge minimalista Kolbebasar (1988).
Des de l’any 1985 el públic de Barcelona ha estat espectador i ha pogut seguir l’evolució de l’artista belga a través d’obres com Ottone-Ottone, Achterland, Rain i Zeitung. Ara, Drumming Live ens permet valorar el moment creatiu en què es trobava la creadora l’any 1998 i constatar que la peça és un sòlid esgraó d’una apassionant trajectòria artística.
L’espectacle mostra uns dels elements que configuren l’univers de la Keersmaeker: el rebuig de moure als ballarins al ritme que marca la partitura i la repetició d’una seqüencia coreogràfica que serveix com estructura del muntatge.
A partir d’aquest concepte, la coreògrafa crea un calidoscopi de moviments en un diàleg molt estret amb la partitura de percussió de Steve Reich que el grup Ictus interpreta en directe de forma extraordinària al costat d'estudiants de l’ESMUC, l’Escola Superior d’Estudis Musicals de Catalunya. Aquesta reunió de valors, en la que els ballarins ocupen una part important, fa de Drumming Live un espectacle de gran relleu, on la coreografia i la música es poden tutejar sense cap complex.
En un escenari despullat de bambolines, on tant en l’escenografia com en el vestuari dels ballarins el negre i el blanc conviuen amb pinzellades ataronjades, es reuneixen vint-i-dues persones per oferir un univers hipnòtic creat a través de la repetició de notes i gestos, d'acceleracions i desacceleracions, de delimitar l’espai amb moviments que creen línies i espirals intangibles. Un món tant fred com estimulant.