Es
presenta al Mercat de les Flors una de les primeres peces d'Anne
Terese De Keersmaeker. Es tracta d'una experiència musical i dansada
d'alta projecció escenogràfica. La que es veu a Barcelona és la
producció del 2002, amb Rosas, la companyia de dansa; i Ictus,
la de música; i amb el suport del Grup de Percussió de l'ESMUC.
Innocència
coreogràfica i música absorta
Dansa
i percurssió van unides en l'imaginari de l'home primitiu: les
celebracions rituals, les danses tradicionals i com a instrument de
comunicació comunitari. En les darreres dècades una certa moda ha
pretès recuperar aquells ancestres sonors i de moviment, que
semblaria portessin incorporats un plus de connexió amb la natura i
els valors que millor definirien la nostra doble filiació: éssers
socials i sensibles. La percussió que mou i que fa sentir...
Steve
Reich crea la música de Drumming
després d'un viatge a l'Àfrica, els anys 1970-71. Es tracta d'una
partitura rítmica, repetitiva, d'ampli ressò emocional, que exigeix
al llarg de l'hora de durada diverses velocitats interpretatives i
tensions gestuals. Anne Terese De Keersmaeker hi va incorporar, com
si es tractés d'un altre instrument de percussió més, el rebot
dels seus ballarins saltant i desplaçant-se sobre l'escenari en
projeccions visuals: variacions en el temps i l'espai.
Innocència
coreogràfica i música absorta: com per significar com és de fàcil
i exigent la connexió amb el més primitiu de la consciència
humana. Cinquanta-sis minuts i quaranta-tres segons, per ser exactes,
tal i com assenyalen uns marcadors a cada extrem de l'espai, on
l'espectador és convidat a una experiència musical i dansada d'alta
projecció escenogràfica. L'important no és el que comunica (cas de
fer-ho...) sinó la constant que produeix: que no és altra que la
possibilitat de generar una connexió que percuteix la sensibilitat
individual, com genera sentit de col·lectivitat. I ho fa amb músics
de diverses procedències (amb l'excepció barcelonina dels membres
de l'ESMUC,
per a l'ocasió); ballarins mil·limètrics i naturals; però
sobretot la caixa de ressonància que representa un públic, absort
per la música, generant -al seu torn- moviment en forma d'imaginari
col·lectiu.
Al
capdavall la dansa contemporània necessita d'un receptor
(auto)impressionable per completar la seva missió.
