Eat me Ana

informació obra



Traducció:
Anas Sareen
So:
Sergio S. Gómez
Vídeo:
Mark Bergwerff
Text:
Andrés Liévano
Intèrprets:
Mireia Izquierdo
Autor:
Mireia Izquierdo
Sinopsi:

Com ens influeix el cànon de bellesa en la percepció del nostre cos? Qui sóc jo i qui és l’altre, el personatge? En quin moment ens perdem en la frivolitat i superficialitat de la imatge? Com es connecten bellesa i èxit? És l’objectivació del nostre cos el resultat de la nostra alienació? Aquestes són algunes de les qüestions que la peça pretén explorar en aquest confús malson, anant a l’arrel d’aquesta desconnexió entre el jo i la imatge externa imposada de manera subliminar pel sistema per crear un personatge fictici de com hauria de ser la dona perfecta.

Espectacle en castellà

Crítica: Eat me Ana

03/10/2019

Pendent d'un far per enfilar les bones intencions

per Jordi Bordes

Si l'entrada és molt suggerent, poèticament captivadora i que, sense ni una paraula ja trasllada l'espectador sobre la insatisfacció del cos de la protagonista, l'obra es va desdibuixant a mesura que avança. Hi ha molt bona intenció, és honesta i té idees com la de donar olor a la lletjor, al dolor, al desencís. La de reconèixer que la dependència social i consumista ha acabat empassant-se la voluntat d'un mateix. Eat me Ana té molts elements que, independents, són molt evocadors però que no construeixen gaire res l'un amb l'altre. Falta una mirada externa que enfili bé les idees i que doti de caràcter psicològic el personatge i d'una certa narrativitat (un element clau a una peça similar de l'Atrium, La mujer más fea del mundo). O si es decideix mantenir el personatge buit, sense contradiccions evidents, que doni un sentit aquesta encadenació d'idees.

L'obra ha viscut llargs procesos de residències artístiques per anar confluint en un treball final. Hi ha massa esforç per deixar una obra breu, que evoca més la buidor d'una persona dominada per agradar els altres, que no pas cap clam en contra dels trastorns alimentaris. Cospress indagava, a través de la dansa, aquest univers i glaçava l'ànima.

A Eat me Ana es busca una certa incomoditat de l'espectador, des del principi. El vàter és la tribuna des d'on s'escupen aquests pensaments. Una endoscòpia (Castelucci la practicava en directe a Juli Cèsar (trossos) amb l'actor interpretant textos de Shakespeare mentre li entraven la cànula) és el viatge físic interior en el que només apareix una ànima de plàstic, que acabarà ofegada (suïcidi o crim) com l'Ofelia de Hamlet. Sí que hi ha intensitat i provocació en el ball de discoteca provocador i sexual, però la peça es va perdent, sense donar elements de connexió d'aquestes imatges pertorbadores però que no arrelen en cap raó dramatúrgica (o que no se li veu l'encaix).