Eat me Ana

informació obra



Traducció:
Anas Sareen
So:
Sergio S. Gómez
Vídeo:
Mark Bergwerff
Text:
Andrés Liévano
Intèrprets:
Mireia Izquierdo
Autor:
Mireia Izquierdo
Sinopsi:

Com ens influeix el cànon de bellesa en la percepció del nostre cos? Qui sóc jo i qui és l’altre, el personatge? En quin moment ens perdem en la frivolitat i superficialitat de la imatge? Com es connecten bellesa i èxit? És l’objectivació del nostre cos el resultat de la nostra alienació? Aquestes són algunes de les qüestions que la peça pretén explorar en aquest confús malson, anant a l’arrel d’aquesta desconnexió entre el jo i la imatge externa imposada de manera subliminar pel sistema per crear un personatge fictici de com hauria de ser la dona perfecta.

Espectacle en castellà

Crítica: Eat me Ana

07/10/2019

"Princeses de revista convertides en botxins"

per Iolanda G. Madariaga

Breu i modest, l’espectacle Eat me: Ana encerta de ple en el nus del problema dels models de bellesa que imposa la societat actual: la tirania que exerceix el cànon de bellesa, en particular sobre les dones. La desconnexió entre el jo i la imatge que es vol donar és el resultat de la lluita per seguir el model ideal, la dona perfecta. A cavall entre la dansa i la performance, l’espectacle ens endinsa en els problemes derivats d’aquesta imposició de conseqüències dramàtiques. L’actriu i creadora Mireia Izquierdo parteix d’un treball de camp d’entrevistes a dones que reconeixen haver patit aquest problema. Malgrat està inspirat l’aspecte més dramàtic d’aquesta realitat, l’espectacle s’articula a partir de la combinació d’escenes de caire oníric, amb un cert nivell d’abstracció, amb altres de referents més quotidians tot i estar volgudament descontextualitzades. L’acció escènica és molt plàstica i va lligada a la projecció d’imatges i textos i a l’ús de la càmera de vídeo en directe. El resultat és un interessant viatge a una mena de malson de l’Ana que no és un únic personatge sinó una mena d’al·legoria febril de persones que han arribat a odiar la pròpia imatge reflectida en un mirall. Malgrat el to greu i el tint fosc, unes quantes notes humorístiques ajuden a acompanyar la protagonista per les diferents escenes. L’espai sonor de Sergio S. Gómez lliga i puntua l’aparent trencaclosques fet d’imatges projectades -un interessant treball de Mark Bergwerff- i acció escènica. Sota la mirada externa d’Andrés Liévano, Eat me: Ana esdevé una reflexió necessària amb una posada en escena molt estimulant i dinàmica.