Èdip

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Julio Manrique, Carles Martínez, Marc Rius, Marissa Jossa, Kao Chen Min, Miquel Gelabert , Clara de Ramon, Lita Claver "La Maña", Fernando Esteso
Escenografia:
Roger Orra
So:
Damien Bazin
Ajudantia de direcció:
Marc Artigau
Producció:
Maite Pijuan, Marina Vilardell
Sinopsi:

Èdip regna a Tebes juntament amb la seva esposa Jocasta, la vídua de Lai, el rei mort. Quan la ciutat està colpejada per nombrosos mals, el poble demana ajuda al seu rei i ell els promet venjança. Des de Delfos, Creont porta una mala notícia: qui va matar Lai és el causant d’aquesta tragèdia i només el seu càstig pot salvar la ciutat. Quan el rei de Corint, Pòlib -el qual Èdip considera el seu pare- mor, arriba la veritat: Èdip és el causant dels problemes de Tebes, perquè sense saber-ho ha mort el seu propi pare, el rei Lai, i Jocasta, amb qui s’ha casat i amb qui ha tingut quatre fills, és també  la seva pròpia mare. Quan ella s’assabenta d’això es lleva la vida i el seu fill, davant el cadàver de la seva mare i esposa, s’arrenca els ulls desesperat i reclama el càstig que ell mateix va prometre al culpable, per així salvar Tebes.

Crítica: Èdip

25/04/2018

Un Èdip humà, el gran repte

per Jordi Bordes

El gran repte de triar una peça grega és que el to afectat no contamini els personatges.Que els actors respirin una humanitat molt tràgica, dolorosa, sense perdre la intensitat. La proposta que planteja Oriol Broggi respira Peter Brook, per la disposició de l'espai, ben buit, només amb alguns canyissars i una lentitud aclaparadora, però també Wadji Mouawad, perquè també estira tant com pot (com va fer el dramaturg a Les Larmes d'Oedipe) el ressò de l'actualitat, amb aquell estranger que es retroben en el teatre abandonat.  Aquest Èdip coincideix amb laversió de Medea a càrrec d'Emma Vilarasau i Lluís Pasqual. Les solucions han estat diametralment oposades i cadascuna d'elles respira amb coherència i contundència. Parlem ara, concretament d'Èdip.

Oriol Broggi entén les tragèdies èpiques com un espai on la paraula ha de guanyar tot el pes. Per això, els actors són dispositius carregats d'intenció però sense quasi moviment. La densitat redueix el ritme però garanteix passar per unes rèpliques ben digerides, dites des de la realitat de cada intèrpret i, per tant, molt pròximes. En aquest sentit, Julio Manrique, que protagonitza la peça, va guanyant en densitat tràgica a mesura que s'adona que el destí s'ha acomplert, tot i que tots van lluitar per a evitar-ho. La intensitat la porta la trama però Manrique l'acompanya molt bé. Com ja va fer en altres personatges que viuen de l'opulència a la misèria (Timó d'Atenes, Biblioteca de Catalunya, 2014), Manrique treu una ànima molt vulnerable que connecta amb el públic. Aquell paper de trapella, de galant sense escrúpols, l'ha reconvertit en un esperit profund, conscient del mal involuntari que pugui haver infringit a amics i enemics.

Hi ha un element fet, probablement, per trencar la pesantor, que pita massa: la decisió que el pastor de Tebes gasti un parlar molt senzill, davant de l'elevat llenguatge que practiquen tots els altres (fins i tot, el pastor de Corint). Potser, estiguji plantejat com una picad d'ullet pastoral típic de Shakespeare. Aquests dies ha tornat una ariscadíssima adaptació d'Othelo en llenguatge de clown. tot és d'una mordacitat exagerada. Fins que es produeix el moment dramàtic del feminicidi. Llavors, el riure desapareix i aporta un dolor molt més profund per contrast. L'humor no es fa sobre la ridiculització dels personatges si no, en tot cas, dels actors que els han d'anar interpretant (i que es desdoblen contínuament). En canvi, no sembla gens adequat que s'hagi trobat aquest moment per destansar la trama quan, precisament, es confirma el pitjor dels presagis.

Trivial