Èdip

Teatre

informació obra


Intèrprets:
Julio Manrique, Carles Martínez, Marc Rius, Marissa Jossa, Kao Chen Min, Miquel Gelabert , Clara de Ramon, Lita Claver "La Maña", Fernando Esteso
Escenografia:
Roger Orra
So:
Damien Bazin
Ajudantia de direcció:
Marc Artigau
Producció:
Maite Pijuan, Marina Vilardell
Sinopsi:

Èdip regna a Tebes juntament amb la seva esposa Jocasta, la vídua de Lai, el rei mort. Quan la ciutat està colpejada per nombrosos mals, el poble demana ajuda al seu rei i ell els promet venjança. Des de Delfos, Creont porta una mala notícia: qui va matar Lai és el causant d’aquesta tragèdia i només el seu càstig pot salvar la ciutat. Quan el rei de Corint, Pòlib -el qual Èdip considera el seu pare- mor, arriba la veritat: Èdip és el causant dels problemes de Tebes, perquè sense saber-ho ha mort el seu propi pare, el rei Lai, i Jocasta, amb qui s’ha casat i amb qui ha tingut quatre fills, és també  la seva pròpia mare. Quan ella s’assabenta d’això es lleva la vida i el seu fill, davant el cadàver de la seva mare i esposa, s’arrenca els ulls desesperat i reclama el càstig que ell mateix va prometre al culpable, per així salvar Tebes.

Crítica: Èdip

02/05/2018

Broggi s'apropa a Èdip amb inconfusible estil, un potent Julio Manrique, i una certa fredor expositiva

per Ramon Oliver


Aquí la tenim de nou. Al fons de l’escenari, hi podem reconèixer de forma discreta la presència d’aquella olivera que, fa uns quants anys, ocupava un lloc de centralitat al muntatge que Oriol Broggi li va dedicar a “Antígona” , la filla d’Èdip destinada ara a tenir un paper secundari. I aquesta olivera tan tràgica i tan mediterrània que ha projectat també la seva ombra en algun altre espectacle de Broggi, és una bona mostra del que diu  el director quan afirma que entén l’art – i entén així mateix la seva forma de fer teatre- com un procés d’acumulació al llarg del qual es van superposant capes i més capes, referents i més referents, influències i més influències. Tornant a “Antígona” : quan Broggi va plantar la seva olivera a la Biblioteca de Catalunya, ho va fer ja dins un espai que des de la seva simplicitat i buidor, evocava el concepte de l’espai buit propugnat per Peter Brook, un dels creadors que ha deixat una petjada més evident i del tot reconeguda al treball del nostre director. Doncs ara, l’olivera està ja del tot integrada en un paisatge escenogràfic absolutament deutor d’aquell que Brook va crear per al seu antològic “Mahabharata”. I que el mateix Brook  va revisar i sintetitzar de forma minimalista  fa un parell d’anys,  quan va apropar-se de nou al gran poema èpic indi amb “Battlefield (camp de batalla)”, un espectacle del qual Broggi va poder gaudir al festival Temporada Alta.

A mesura que passen els anys, el procés d’acumulació creativa acaba incloent no ja solament les capes i més capes de pòsit que han deixat en un creador els creadors que l’han anat marcant, sinó també les capes que  ha anat deixant  en ell el seu propi treball creatiu previ. I de la mateixa manera que “Battlefield” era una conseqüència directa del “Mahabharata” i de tot el teatre que ha desenvolupat Brook , “Èdip” és una conseqüència directa de tot el teatre que Broggi ha fet fins ara, generant un estil inconfusible que, per moltes capes que acumuli, li pertany tan sols a ell. Un estil que , lluny d’ocultar i deixar en territori latent les variades influències que han acabat confluint en un tot ben personal, les acostuma a deixar a la vista de forma ben patent. Als espectacles de Broggi acostuma a ser habitual ,posem pel cas,  la presència d’apunts musicals amb els més variats orígens que , malgrat aquesta diversitat, acaben creant una mena de banda sonora unida per un mateix fil emocional. I tampoc resulta estrany ( encara que aquest no sigui el cas del seu “Èdip”)  trobar-te amb subtils projeccions difuses que projecten damunt l’acció imatges fílmiques no necessàriament vinculades de forma directa al que estem veient, però posseïdores també del seu mateix rerafons emocional. Per cert, parlant de cinema: sembla ser que a l’hora de concebre el seu espectacle  Broggi ha tingut present aquell “Êdip Rei” filmat per Pasolini. I  curiosament, l’ombra de la “Medea” filmada per Pasolini s’escola també aquests dies a l’espectacle dirigit per Lluís Pasqual.

 Aquesta coincidència deu  ser cosa del destí, que com molt bé sabem, s’acaba convertint sempre en component essencial de tota tragèdia. T’amaguis on t’amaguis, adoptis la personalitat que adoptis, i sàpigues el que sàpigues sobre tu mateix, el destí t’acaba sempre enxampant. Aquí teniu com exemple el cas d’Èdip, convertit per culpa dels oracles en detectiu dels seus propis crims, i destinat a acabar topant-se amb la llum d’una veritat  tan insuportable que a la força l’ha de deixar cec. En qualsevol cas: no és pas en companya de Pasolini sinó de Borges, com Broggi ens introdueix a la tragèdia. I per acabar-la amb una coda que vagi més enllà de Sòfocles,  es deixa guiar per la mà del seu admirat Mouawad, ara mateix l’autor contemporani que més s’assembla a una reencarnació dels antics mestres grecs especialistes en matèries tràgiques. Inspirat per Mouawad, Broggi construeix un bell epíleg gràcies al qual, tot arribant a Atenas,  Èdip i Antígona visiten per primer cop un teatre, aquest espai fins ara desconegut per a ells però destinat alhora a convertir-se en la llar que reproduirà un i altre cop les seves respectives tragèdies fins la fi dels temps; fins que ni d’ells, ni de la nostra cultura ni del nostre món, en resti ja res de res. A això, també estem destinats. Encara que mentre tant, seguim representant als escenaris  un i altre cop aquestes obres de teatre que Broggi defineix com “una cruïlla de camins enmig d’un espai imaginari”. I ja sabeu que la desgràcia d’Èdip, té molt a veure amb allò insospitat que un o una es pot trobar a qualsevol cruïlla de camins.

Però abans d’arribar al seu notable epíleg, Broggi construeix un espectacle en el qual Julio Manrique es torna a deixar la pell a cops de talent, crit, moc i baba , mentre estira d’un fil de la veritat que, lluny d’ajudar-lo a sortir de cap laberint, l’enfonsa cap el més negre dels pous emocionals. Al voltant d’aquest Èdip que haurà de passar de la fúria i l’orgull a l’assumpció de la més terrible de les culpes per acabar mostrant al final del camí de la vida la necessitat de saber conviure amb el propi destí –aquest Èdip tan sòlidament defensat per un Manrique que exerceix com a centre neuràlgic de tota la proposta- tot adquireix sovint un to pausadament cerimonial , movent-se amb aquell ritme que Broggi ha demostrat també en altres ocasions saber dominar  a la perfecció, i  per les fissures del qual s’intueix en aquest cas la terrible dimensió del que està a punt de ser descobert. Broggi fa avançar així el seu muntatge recolzant-se de forma impecable en aquella gamma de recursos que , capa a capa, han anant donant-li forma al seu estil. Però diria que, malgrat els bons resultats, en aquest cas la mecànica de l’estil s’ha imposat per moment a aquella capacitat de generar emoció que constitueix un dels seus trets més característics. I diria també que,  tot i la gran qualitat global del repartiment, de vegades la resta de personatges que acompanyen al detectiu Èdip en les seves indagacions resten un xic esmorteïts, un xic mancats de força escènica, potser fins i tot un xic massa cerimoniosos. Broggi, indiscutiblement, ha fet un excel·lent espectacle, un espectacle ben  recomanable  que com ha quedat clar en té també quelcom d’excel·lent mostrari del seu concepte del teatre. Però potser aquest cop no ha pogut traspassar del tot  aquella línia que separa l’excel·lència ,de l’atmosfera que genera un impacte teatral. Així i tot, no us perdeu la imprescindible  visita a aquesta Tebas amb cromatismes de Peter Brook : el destí d’Èdip, segueix explicant-nos molt sobre el destí de tots nosaltres.


Trivial