Vau veure al seu moment, i en aquest mateix escenari del Lliure pel qual acaba de passar “Un enemic del poble”, les dues primeres trobades entre Thomas Ostermeier i el teatre d’Henrik Ibsen? Si vau veure els memorables muntatges que el llegendari Schaubühne de Berlín dirigit per Ostermeier va oferir de “Nora (casa de nines)” i de “Hedda Gabler”, recordareu sens dubte aquell punt d’opulència burgesa servida amb sobri bon gust i disseny de marca que exhibien les respectives llars de les dues protagonistes, i que una gran plataforma circular en constant moviment, ens permetria observar des de tots els seus angles. Quina diferència, entre el que ens mostraven aquells espais escènics, i el que ens trobem a la llar del Dr. Stockmann, un cop s’alci el teló transparent amb forma ja de proclama política contra els paranys de l’economia neoliberal!; el teló amb el qual Ostermeier rep el públic , per tal que es vagi ja posicionant i prenent consciència sobre el que vindrà després.
I el que ve després, aquesta tercera trobada entre Ibsen i Ostermeier, és un espectacle que s’ha convertit ja en un dels muntatges emblemàtics de la companyia , un cop transcorreguda una dècada des de la seva estrena. Al llarg d’aquesta dècada, Stockmann ha anat obrint processos assemblearis a teatres de mig món. I se les ha tingut que veure amb noves crisi econòmiques , tot i que , segons les paraules que ell mateix deixa anar quan arriba l’assemblea , resulti una bona fal·làcia, això de parlar d’una economia en crisi : tal i com ell ho veu “l’economia no està en crisi; l’economia, és la crisi”. I al llarg d’aquesta dècada sacsejada alhora per una crisi sanitària amb forma de pandèmia ( va ser llavors, quan Ostermeier ens va permetre gaudir en obert tant de l’enregistrament d’aquest espectacle, com d’altres joies del Schaubühne ) i per una crisis bèl·lica que ha tornat a situar Europa en peu de guerra, aquest muntatge no ha deixat mai d’exercir la seva influència. Sense anar més lluny, Robert Icke, una de les més sol·licitades joves noves estrelles de la dramatúrgia anglosaxona, en va oferir l’estiu passat a Nova York una versió interactiva amb vot del públic inclosa , conceptualment deutora de la versió Ostermeier. Però és que ,sense moure’ns de casa , tant l’adaptació signada per Juan Mayorga que es va poder veure també en aquest mateix Lliure, com aquell altre espectacle creat per Àlex Rigola i presentat al festival Temporada Alta en el qual l’assemblea s’ho menjava tot i Ibsen era només un simple punt de referència, com el mateix minimalista “Stockmann” estrenat per Les Antonietes , deixaven entreveure o veure ben a les clares la petjada creativa de la marca Ostermeier. I en els dos últims casos, per cert, hi feia també un important acte de presència escènica la pissarra, convertida alhora en element escènic essencial d’aquesta proposta.
I és que, efectivament, quan el transparent teló/missatge s’alça i ens trobem a l’interior de la llar dels Stockmann (una llar de matrimoni jove i “progre” amb criatura recent nascuda) , ens trobem alhora enfront d’un espai escènic dominat per parets de pissarra en les quals tota inscripció pot semblar provisional . Però anem en compte: allò que a les llars burgeses de Nora i Hedda s’exhibia amb orgull, aquí també hi és present de forma velada. Els mobles i les làmpades de disseny , també fan acte de presència . Però ara, ho fan amb forma de dibuix ; l’interior d’aquesta llar mostra un grapat d’objectes emblemàtics de la llar de disseny dels segle XX, però ho fa adoptant aquesta forma dibuixada, acompanyada d’un text que contextualitza la dimensió artística de cadascun dels objectes. I lluny de semblar-me anecdòtica, aquesta disposició escènica em sembla absolutament reveladora. D’una banda, perquè assenyala la provisionalitat de la llar: per una o altra raó, els Stockmann han acabat aquí més forçats per les circumstàncies ,que per una elecció personal. I d’altra banda, no es pot oblidar que la senyora Stockmann, és la filla d’un dels més poderosos empresaris de la regió, en les mans del qual resideix la temptadora potestat de decidir el destí final de l’herència familiar . I cal dir en aquest sentit que el pas del temps, crea noves perspectives ,independents fins i tot de les intencions del director. Ara, aquells rostres enregistrats en vídeo fa deu anys, han agafat una inevitable pàtina de maduresa; la joventut llavors natural, s’ha transformat ara en la joventut ja lleugerament calculada de qui manté els mateixos hàbits, conductes i gestualitats, però ja no els manté amb la mateixa naturalitat que llavors. Si podeu accedir a la versió filmada del muntatge, entendreu perfectament el que us dic. I el cert és que aquest (encara) lleuger canvi inevitable, fa que el punt de maduresa que han agafat aquests rostres , l’hi atorgui alhora una pàtina lleugerament diferent a uns personatges que a l’obra original d’Ibsen ja eren força més madurs. De fet, cal recordar en aquest sentit que en aquell text, els Stockmann eren pare i mare de varies criatures. I que la nena gran de la casa , ja no en tenia res de nena: ella encarnava la noia que manté una relació amorosa amb el periodista de l’historia; el mateix periodista bon amic de la família que, en la versió Ostermeier, manté una mena de vincle amorós amb la senyora Stockmannn. I permeteu-me que digui ( i ara , sí que estic tirant mà de la subjectivitat més absoluta; que em disculpi qui cregui que una crítica ha de prescindir sempre d’ella , quelcom d’altra banda totalment impossible) que això, també incideix en la visió que podem tenir dels personatges , tal i con ens els presenta la versió Ostermeier. Fa una dècada, podies veure Stockmann com el jove inconformista que més o menys s’estrena a la trentena tenint molt presents encara els ideals gestats al llarg de l’adolescència. Ara, en canvi, el pots veure més aviat com l’encara jove (però ja no tant )que s’enganxa amb tossudesa a aquells ideals adolescents abans esmentats, però que ho fa alhora sense acabar d’assumir la necessitat de créixer assumint un principi de realitat que, en segons quines circumstàncies, pot resultar lúcidament útil.
Stockmann sempre ha resultat un personatge polèmic, que amb el seu menyspreu a la majoria liberal, pot obrir-li les portes a aquelles (encara) minories no liberals decidides a dinamitar els fonaments de la democràcia . Però que , alhora, ho fa amb una voluntat “progre” que tant pot ser interpretada com una voluntat de mantenir-se integra pel que fa als principis, com pot derivar cap a un sectarisme no exempt d’una ambició de poder que, en nom dels més justos principis, justifica alguna que altra ben dogmàtica posició. I com els meus companys i les meves companyies de crítica, ja esta incidint prou en la qualitat assemblaria de la proposta que comparteixo totalment amb ells i elles , permeteu-me alhora marcar una nota discordant . Aquesta assemblea en la qual Ostermeier introdueix modificacions a dojo per tal que el discurs original del doctor, s’adeqüi al debat ideològic contemporani, les cartes han estat sempre un xic lleugerament i (si ho voleu) , potser legítimament marcades, per tal que les intervencions s’inclinin cap a un determinat sentit. I si ho voleu també, es pot dir que té molt sentit, que el discurs, prengui aquest sentit. Però alhora ( tornem a allò del pas del temps) , resulta lleugerament inquietant, que totes les opinions emeses , estiguin formulades en un mateix sentit. Em resulta una mica preocupant que , deu anys després, les evidències inqüestionables del discurs políticament correcte, no mostrin alhora les brutals contradiccions de la correcció política; i no contemplin amb la mateixa severitat la manipulació dogmàtica provinent d’aquells mitjans de comunicació situats a una banda de l’espectre ideològic, com aquella altra que prové de sectors que exhibeixen amb orgull el seu “progressisme” per tal de dictar càtedra dogmàtica. La uniformitat sense matisacions , resulta condemnable quan prové d’un determinat sector. Però resulta igualment inquietant, quan t’arriba d’un altre sector que , massa sovint també, substitueix la reflexió per la consigna.
Dit això: aquest no és un problema del muntatge d’Ostermeier ,encara que es tracti d’un muntatge que mostra sense embuts el seu tarannà ideològic. Per contra, crec que l’extraordinària proposta d’Ostermeier, el que fa , és contribuir a fer més visibles encara els perills del discurs únic, sigui qui sigui qui emet aquest discurs únic. I Ostermeier, té la brillant ocurrència d’oferir-nos un final que, d’alguna manera, introdueix un nota dubitativa dins l’aparent sòlida coherència ideològica de tot el que portem vist abans: i si, finalment, el senyor i la senyora Stockmann s’ho repensen tot plegat, per tal de continuar sent un senyor i una senyora amb el futur ben garantit? Això,, encara que a la seva llar farcida d’objectes de disseny només dibuixats, tot segueixi complint les normes que cal esperar d’una família “progre” que quan es posa a cantar el “Changes” de David Bowie, ho fa creient encara que els canvis de tota mena, segueixen sent possibles? En qualsevol cas, i fins i to si l’espectacle ( al cap i a la fi, aquesta és una altra de les seves qualitats), ens ha portat a fixar-nos en les contradiccions a les quals pot donar origen: quin gran muntatge ple d’excepcionals intèrprets, el que ens acaba d’oferir Ostermeier ! Quina excepcional proposta teatral, la que acaba de passar pel Grec!
