El alimento de las moscas

Teatre

informació obra


Autoria:
Eusebio Calonge
Intèrprets:
Arnau Marín
Sinopsi:

El alimento de las moscas mostra parts d'un destí, les d'un condemnat que veiem després de l'asèpsia televisiva entre núvols de periodistes, escortat per policies, emmanillat i amb una peça ocultant el seu cap, fugaçment, el temps just d'introduir-se al cotxe i fugir del jutjat i de l'actualitat periodística.

Buscant aquesta essencialitat hem entrat en la solitud del "monstre", obrint aquest estrip entre el seu instint i el seu dolor, dotant a l'escenari la dimensió de la seva consciència, apuntant el públic a la profunditat de les seves foscors, en aquests abismes negres on pot aparèixer algun centelleig de llum en l'insondable de la bogeria, a la ferida palpitant que obre tota poètica.

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: El alimento de las moscas

11/11/2022

Teatre que et deixa clavat a la butaca

per Maite Guisado

Sens dubte impactant és El alimento de las moscas d'Eusebio Calonge, el dramaturg de la veterana companyia la Zaranda, estrenada el gener del 2021 al Teatro Arriaga de Bilbao. La bilbaïna Kabia Teatro i la catalana Teatre de l'Enjòlit se sumen per portar a escena aquest monòleg espaterrant que ens capbussa en la solitud i la desesperació de la ment malalta d'un assassí. Un monstre engarjolat encarnat amb una veritat i una humanitat que esgarrifen per Arnau Marín. El text és d'una poètica aclaparadora, pura bellesa en l'horror, en l'abisme obscur de la misèria humana. Una desferra que, medicada perquè no molesti, reduïda a constituir tan sols un informe, un número més, un expedient amb l'única perspectiva de ser liquidat i arxivat, malda ella mateixa per no sentir, per anestesiar l'ànima, el dolor, els records. 

El breu text de Calonge pren la volada d'una peça teatral amb tots els ets i uts amb la direcció i l'espai escènic de Borja Ruiz, el disseny de llums de David Alcorta, tot el treball de la resta de l'equip amb més de la interpretació d'Arnau Marín, indubtablement. Un cos nu, recargolat per l'obsessió, que es transforma màgicament quan reviu els records; una escenografia neta i contundent, amb una taula que fa molts papers i fins i tot ens pot espantar; el joc de llums que de manera eficaç ens canvia d'espai i fins d'estat d'ànim; un espai sonor que ens gronxa, ens remet a un passat que podia haver estat feliç i per això mateix també resulta un corcó estremidor.

“Aquí el tiempo no tiene reloj, no hay horas, ni semanas ni meses, no tiene ninguna orilla, es una extensión sin fondo que inunda todo.” Entrem a la ment esquinçada d'un assassí, una illa sense ribes. Tot s'escola per un sobreeixidor.