La Zaranda (La batalla de los ausentes) s'enfanga en paisatges i personatges foscos, bruts, pudents i li troba instants de mística bellesa. En el seu diàleg de màximes lapidàries, despleguen un humor entre cínic i absurd, que els permet modular ritmes, modelar per capes de profunditat. Eusebio Calonge, el dramaturg d'aquesta companyia activa encara (tant referent pels artistes de totes les edats, com desconeguda pel públic d'aquest segle), serveix a El alimento de las moscas una situació igualment desesperant, expressionista en la forma i tràgica en el fons, que interpreta amb glopades de generositat Arnau Marín, membre de Teatre de l'Enjòlit (al 2013, la companyia va fer una versió de l'Aquí no paga ni Déu, fent sevir la moda de la taquilla inversa: Si no ens paguen, no paguem).
Un criminal cruel executa sense miraments, en el seu laberint de salut mental. Ferir és l'eina que el fa sentir viu. Amb la força d'un monstre, el sistema penitenciari (internat en un psiquiàtric) l'enfonsa a la cel·la, per por a la seva violència. Sense consciència aparent, només desitja escapar d'uns fàrmacs que li estoven la voluntat i que, si deixa de prendre'ls, emprendria una carrera de violència implacable. Amb els que l'envolten i amb ell mateix. Els fàrmacs, com a Psicosi de les 4.48 anul·len i fan pràcticament inviable la vida. Sarah Kane també es destruïa tot aplicant una obsessió matemàtica. Com qui conta les passes de l'habitació encoixinada i acaba oblidant comptar del 7 al 12 de (l'1 al 12 queda descrit amb l'1, 2, 3,,4 ,6 i 12). Malaltís irrecuperable, en realitat, demostra l'error de sistema social (i penitenciari, i psicològic).
La desconnexió mental és violenta, com la de Jo sóc la fúria. O, en certa manera, Boja. La perplexitat de Búho o la tedresa d'Elling, caminen trajectes contraris. La diferència és que el muntatge no mostra ni un gram de pena per a la víctima, el presenta com un ésser superat i que ha trencat totes les formes d'empatia. És una mena de boig associal que tan empeny la taula/llit com s'hi abraona. El moble, amb les potes posades a 60 graus respecte a la verticalitat del terra, permet una estabilitat que va molt més enllà d'una taula formal. I que constrasta amb la inestabilitat absoluta del personatge.
Marín no té descans en aquesta interpretació, d'un ésser que tendeix a l'animalitat, a un cert moviment d'aranya, com qui encercla les seves mosques i les ofega lentament. Aclapara. I només l'abducció de la foscor del pou semblarà frenar-lo. El sistema l'ha exclòs i només espera que ell mateix fineixi. Amb un salt suïcida, amb una foscor que omple l'escena com l'ona expansiva del so frenat de cop. La reinserció és més arriscada però possibilita la redempció de la societat (quan no de l'intern). La bogeria sembla irrefrenable aquests dies, amb l'assassinat d'una cuinera per un intern amb un ganivet de la cuina. Error humà inesperat, que teixeix amb una nova capa de por i amenaça una societat malalta inestable i poruga.
