Ningú ha d'ensenyar com fer teatre a La Zaranda. Porten més de 40 anys de mestratge i, des de la seva artesania, evoquen un món de buidor existencial i d'una estètica bruta i alhora poètica. Ni ells mateixos volen acceptar un codi per a vàlid, com a marca de companyia (tot i que són evidents els seus trets distintius, d'una radicalitat honesta amb la seva manera d'entendre la cultura popular en general i el teatre en particular). Tot entra en qüestió en cada posada en escena, des que entra una idea a la sala d'assaig (i, probablement, se la regira fins que ningú la reconegui com a seva). Ara a La batalla de los ausentes imaginen una mena d'exèrcit anònim que celebra una commemoració que ja ningú recorda ben bé de què. De fet, dels tres que hi assisteixen (no hi va ni la premsa afí, el que demostra que ja ha mort la gesta heròica per a la causa pública), només un estava a la trinxera. I encara és titllat de covard perquè no va morir com exigia l'ordre del comandament. ("Renuncies al progrés i al futur?" li pregunten; Ell contesta "renuncio a què el progrès de l'altre, mati el meu futur").
En aquesta obra han volgut fer net de les darreres col·laboracions per consolidart els seus origens. La farsa és constant pero, ara, amb menys purpurina (reciclada) que en aquell ambiciós El desguace de las musas (amb Gabino Diego d'estrella al cartell) i Ahora todo es noche. Irònics, juguen a què aquesta sigui l'ultima creació, tot i que se'ls hi auguren encara anys de feina. Potser en aquest treball han reduït el pes expressionista d'anteriors treballs seus (com El grito en el cielo) tot i que és evident el seu gust per construir postals icòniques, que poden evocar a quadres de la iconografia religiosa. A La batalla de los ausentes, de fet, tornen del món del purgatori per on es movien els darrers títols i fan una crua mirada (ben negra) a les formes d'actuar del Poder. Per això, la peripècia dels personatges sona més punyent i crítica que les anteriors.
La primera escena fa un retrat lúcid (amb un aire de les converses telefòniques de Miguel Gila amb l'enemic). D'aquell teatre de buidor, desesperat, llueixen amb un humor absurd, igualment cínic però que revela les trampes que cada personatge es fa al solitari. I, entre una corona de llorer, una bandera i un faristol (que no se sap mantenir en peu) construeixen una divertida i tràgica peripècia. La Zaranda es cola pel forat de la trinxera per tornar a una mena de món paral·lel (potser el passat) en què magistralment es van movent les peces dels soldats (que es pregunten qui és l'enemic, on està i com se'l venç). La desaparició de les fronteres físiques dilueix qui és l'enemic i, al final, es pregunten si un no és enemic d'ell mateix. Els psicoanalistes trauran or d'aquesta escena.
La farsa final arriba amb les entrevistes que fa un president autoritari i dèspota amb els diversos ministres (en realitat, uns titelles gegants). I quan demana pel Ministre de Cultura aquest no compareix. Es temen que algun dia deuria morir i ningú l'ha trobat a faltar. Tot i a així, formulen els tràmits necessaris per a posar-s'hi en contacte. Tant complicat com pretendre modificar la justificació d'una subnvenció a l'Inaem (o a la conselleria de torn). Humor fi per a la gent del sector.
La Zaranda està formada per un grup d'actors que fugen de la llum dels focus mediàtics com ho fan dels aplaudiments finals. Ells evoquen la història que els convoquen els personatges i li donen l'alè per repetir el ritual cada vespre. Nomès això. La fanfàrria, les provocacions gratuïtes, el postureig no va amb ells; són armes d'un exèrcit del que no volen formar. Però, lluny de ser orgullosos de la seva integritat, símplement es mouen com si fossin treballadors d'una colla que va fent verema pels camps. L'amor pel teatre i per les formes populars els és la seva brúixola en el descampat devastat de l'escena. La seva guerra és íntima, un punt amarga perquè sempre és precària. La seva fidelitat els converteix en herois. I sí, íntimament esperen el retorn dels absents. Que el públic de Barcelona entengui el risc i el gust per una poesia barroca esfilagarsada és clam d'aquella cultura que, sense voler ser pretenciosa ni intel·lectual, maleeix íntimament els entreteniments fàcils i previsibles.
En una batalla sempre has d'estar predisposat a perdre. És en aquesta incertesa on beu l'ànima i es desperta la consciència. És on viuen els esperits que cada nit convoca La Zaranda arreu del món.
