A La batalla de los ausentes –un altre títol-epitafi–, la mítica companyia La Zaranda, en coproducció amb el Teatre Romea, desplega novament les seves andròmines mutants i persevera en l'absurd.
Dèiem en una crítica anterior que la mort senyoreja el teatre de La Zaranda. En aquest darrer espectacle, tres exmilitars ignorats per tothom i àvids d'enemics amb els quals batre's, acudeixen a una commemoració sense públic ni cobertura mediàtica. D'acord amb la temàtica de predilecció de la companyia –les devastacions del temps–, el subsol on s’endinsaran aquests personatges per reproduir o inventar-se les seves posicions a les trinxeres esdevé una cambra funestament onírica, amb textures de purgatori. Com si –per dir-ho amb paraules d'Eusebio Calonge, el dramaturg de la companyia– els records fossin somnis que resten vius per sempre, segellats rere els nínxols i els miralls. Dins les rases, l'ombra dels morts es multiplica i l'oblit acaba revelant-se com l'autèntic enemic.
La veterana companyia ha transitat sempre pels llocs de la reclusió, la marginalitat i l'oblit –arxius polsegosos, hospitals, asils, sales de necròpsies–, que Calonge ha recollit al seu llibre Aquí yacen (dramatis personae) (Pepitas de calabaza, 2020). Aquest catàleg es completa ara, en aquest darrer espectacle, amb un reducte encara més claustrofòbic: les trinxeres d'un camp de batalla fantasmal. A les habituals desferres insomnes, que els actors doten d'usos inesperats, se sumen una esquemàtica forca amb bombeta incorporada i tres ninots malgirbats. Una bandera, una corona de llorer i un faristol impossible testimonien la voluntat de retre(’s) un incert i al capdavall frustrat homenatge. Els tres tristos còmics de la companyia –els incombustibles i indòmits Enrique Bustos, Gaspar Campuzano i Francisco Sánchez, també director de l'espectacle– compareixen ruïnosos i extraviats com sempre, amb la condició liminar dels espectres i un ritme escènic marcat per llargs silencis i rictus contrafets –com la boca badada de Campuzano, crit inconclús d'una estupefacció crònica– que qüestionen el sentit i s'obren a l'absurd.
Amb l'excusa d'una commemoració del tot esborrada de la memòria oficial i col·lectiva, tres excombatents s'entreguen a una inútil batalla contra la mort. Els personatges deambulen amb gestos encartonats, tot creant situacions grotesques, i fan servir una retòrica militar farcida de tòpics i enquistada en estèrils repeticions. Dins el seu somni tenebrós i subterrani –la seva davallada a les trinxeres és “de tanto calado que nos apesta el corazón a colonia de difunto”– ocupen el poder sense resistència i construeixen la imatge d’un infatuat i galdós home d'estat; s'inventen càrrecs i estadístiques, promulguen edictes i blanquegen –literalment– el poder amb una gestualitat de clowns. L'important –afirma el mandatari– és mantenir la pau, ni que sigui la dels cementiris; preservar l'aparença de llibertat i saquejar l'erari; envoltar-se de bufons i de botxins.
Anar a veure La Zaranda és gairebé un exercici d'arqueologia teatral. La companyia segueix fidel a un imaginari volgudament atrotinat, amb la farsa com a vehicle expressiu i les paraules com a mortalla. En aquest territori –lloc de les aparicions i de la resistència– sovint s'obren passatges estrets i inesperats a altres mons, com l'entrada a la rasa, que dona pas al deliri i al somni, o com la porta del mutis final, marc sense mirall que engoleix els personatges.
Article publicat a Núvol el 5 d'octubre de 2021
