Avui, és un dia gran. Avui., com cada any, toca commemorar aquella gran victòria contra l’enemic digne d’entrar en els annals de la Història . I avui, com cada any, es retroben en el lloc d’aquells fets tan plens d’heroisme tres supervivents de la batalla; tres testimonis directes de tan gloriosa jornada. Naturalment, carregats amb una gran corona en tribut als caiguts en el camps de l’honor que , això sí, no saben ben bé on depositar, perquè amb el temps, fins i tot el lloc exacte de tan gran gesta, s’ha desdibuixat una mica pels camins de la memòria. I de fet, sembla ser que la memòria li ha fallat a tothom, tret d’aquests tres antics soldats: a l’acte no s’ha presentat ningú més. Es tracta potser d’un error en la data de convocatòria? Doncs cadascú que tregui les seves pròpies conclusions. Però es diria més aviat que es tracta d’un oblit voluntari que ve de lluny: ja ningú recorda i /o ja ningú no vol recordar – si encara resta algú més capaç de fer-ho- aquell moment sublim . Ja ningú no vol recordar que l’enemic, encara que no el veiem, està sempre a l’aguait: encara que porti anys sense donar senyals de vida, la seva amenaça latent es pot convertir en un perill patent quan menys t’ho esperes. L’enemic, se les sap totes. I sap esperar a que baixis la guàrdia per atacar a traïció. Així doncs, cal estar sempre previnguts. D’això, no en volen saber res, tots els que avui haurien d’estar compartint homenatge als caiguts amb aquest tres soldats. Però per sort, a ells tres encara els hi resta prou energia (encara que de vegades no ho sembli) per vigilar la rereguarda , intentar localitzar on es troba avui el front ( una tasca més complexa del que sembla, perquè l’enemic sap també com anar-lo canviant per tal de despistar-te) i , si cal, ficar-se sota terra, i buscar el traç de les velles trinxeres, desdibuixades també pel pas del temps.
I en aquests tres soldats ben conscients que fins i tot en l’improbable cas que no hi hagués cap enemic, caldria inventar-lo, s’hi poden reconèixer els rostres dels tres no menys veterans fundadors de La Zaranda, l’emblemàtica companyia amb origen andalús però auto definida com a Teatro Inestable de Ninguna Parte que porta més de quatre dècades lliurant la seva pròpia batalla escènica. Una batalla escènica al llarg de la qual , la formació mai ha caigut en la temptació d’ensenyar la bandera blanca i rendir-se .Ben al contrari: el seu teatre no entén de modes passatgeres , i es manté sempre en posició ferma (com li escau a un bon soldat escènic) per tal de seguir sent-li fidel als principis i al rigor que han guiat sempre el seu treball. Quelcom que ha estat recompensat amb un munt de victòries als escenaris internacionals, en els quals es reconeix des de fas temps que La Zaranda ja no és simplement el nom d’una companyia, sinó l’adjectiu que defineix un estil ben concret, una forma ben personal de fer teatre. En ella, això sí, hi pots reconèixer de forma molt evident la petjada del teatre de l’absurd, tot i que en el cas de La Zaranda, l’absurd apunti sempre amb ironia demolidora envers la denuncia de les estratagemes de les que es serveix el Poder amb majúscula i en totes les seves formes: no costa gaire ensumar-se que a l’hora de buscar què o qui és l’enemic, La Zaranda apunta cap aquí . I en l’estil de La Zaranda, hi pots reconèixer també de forma molt notable la petjada estètica i conceptual del teatre del genial Tadeusz Kantor: el vals repetitiu que dansen aquests soldats derrotats que mai no admetran la derrota, connecta directament amb el vals obsessiu que dansaven els vells alumnes seguts davant els pupitres de l’escola de la seva infància derrotada a l’excepcional “La classe morta”. I aquest ninots ministerials dels qual se’n serveixen els tres soldats “zaranderos”, també semblen rescats del fons d’armari del museu que Cracòvia, la li va dedicar a tan extraordinari creador. Com en el cas de Kantor, però amb un sentit de l’humor més accentuat, La Zaranda ens proposa recórrer un cop més un paisatge desolador que es trobaria al llindar de la desesperança, sinó fos perquè les criatures que l’habiten , seguin l’exemple d’aquelles criatures beckettianes que seguiran esperant fins la fi del temps l’arribada d’aquell que no arribarà mai, no deixen mai de dir-se que encara es pot encendre la llum de l’esperança. Tot i que veient la trista bombeta que il·lumina als tres soldats al llarg de la darrera escena de l’ espectacle – un espectacle notable tot i que un xic descompensat; el segon tram del muntatge perd part de la força que mostra la seva mitja hora inicial- , a aquesta llum ja no li resta massa energia.
