Fa una pila d'espectacles que La Zaranda es va arraconant a la seva cambra fosca. És la conseqüència de sentir-se cada cop menys identificat amb la resta de productes que hi ha a la cartellera. Certament, la seva manera d'entendre el teatre, l'ofici, des de l'ànima i una entrega incondicional, sense preocupar-se gaire pels gustos del públic, els va deixant en un marge. Ells s'hi desentenen però és un pràctica que dificulta molt la sostenibilitat. Segueixen fidels en la seva línia d'un macabrisme farsesc que evidencia el seu divorci amb el teatre d'entreteniment (tot i que reivindiquen el valor popular del teatre). Com sempre, cada obra és una fidel baula dels seus anteriors espectacles Ahora todo es noche (2017), El grito en en cielo (2014) i El régimen de pienso (2012).
Ara, s'identifiquen amb els artistes de cabaret, vinguts a menys. El Paral·lel en seria ple, si no fos perquè l'urbanisme trinxa la història i malmet els teatres per construir-hi hotels i edificis de pisos. Des d'aquesta mena de llimbs (hi són però conviuen amb els morts) es miren desconsoladament el món. Capten la fortor de la pell podrint-se (la seva o la del veí, ja no importa gaire per als que entregarien l'esperit per l'art). Probablement, en aquesta peça hi introdueixen uns elements molt més revolucionaris, perquè fan picades d'ullet a la política. Que aquí es reben amb discreció i una certa satisfacció alhora. No pot ser casual que, es vulgui rebentar un referèndum (que hauria d'habilitar un possible canvi d'espectacle al local apuntalat) fins que no aparegui la Corona. En clau de vedets envejoses que es roben la pedreria, es fa una evident denúncia a la transició política que no va atrevir-se a qüestionar la Monarquia. O, en clau 1-O, es veu la utilitat de la monarquia per dilapidar tot allò que milions de persones demanen cívicament, per enèsima vegada.
La Zaranda manté el seu joc de paraules entre poètic i dantesc. I un espai conceptual el contínua transformació, movent rampoines que esdevenen passarel·les, taules, camerinos, soterranis i, fins i tot, faristols de dissertadors polítics (omplint-se de paraules com llibertat, i abanderant-se fins a extrems militars). Una iconografia que, aquest cop, ressona als circs decrèpits de Fellini.
En aquesta troupe d'artistes hi apareix Gabino Diego. Se'n riuen de sí mateixos quan l'identifiquen dins de l'espectacle com al showman que hauria d'aportar el públic, i segueix sent inútil ("Todavía es pronto", es resigna confiat el cap de cartell). Amb els seus acudits, el seu anglès macarrònic i el seu patetisme, remata un repartiment de personatges decrèpits. Un nou epíleg de La Zaranda. Que enamora des de la proximitat però que, en el pati de butaques, descol·loca perquè troba moments preciosos i precisos però decau per moments en uns buits que no saben carregar d'una mínima intensitat.
