La Zaranda, la companyia fundada a Jerez de la Frontera l’any 1978 —tot i que ja no duu com a insígnia la denominació d’origen d’Andalucía la Baja, sinó que ara es fa dir Teatro Inestable de Ninguna Parte—, continua insubornablement fidel als seus principis, als seus rituals i al·legories, que remeten a un dolor subterrani o, gairebé, a una deformitat existencial. Les constants de decrepitud i degradació, que travessen en clau grotesca tota la seva trajectòria, apareixen novament, reforçades des del títol mateix de l’espectacle, a El desguace de las musas —al Teatre Romea fins al 24 de març—, que s’inspira en el declivi i arraconament dels artistes de revista i varietats durant l’època de la Transició.
En els darrers anys, la mort s’ha senyorejat del teatre de La Zaranda: La patria de los espectros (2010) mostrava la dissecació d’una moribunda per tal de preservar el blasó; El régimen del pienso (2012) presentava uns buròcrates que efectuaven necròpsies a uns porcs molt humans; El grito en el cielo (2014) ens situava en un geriàtric on la tirania de la positivitat amagava pràctiques d’eugenèsia contra la vellesa, i Ahora todo es noche (2017) oferia una autèntica davallada a les clavegueres.
El desguace de las musas és potser menys àcida que altres obres anteriors; la mort hi compareix de manera més fantasmal, vertiginosa dins el remolí d’èpoques passades i somnis truncats que posa en marxa una dona de fer feines amb tres cops de baieta. Convoca així unes ànimes que no han deixat mai de penar, esperits tristíssims i angoixants del món de la faràndula. Els mobles, molt senzills, tan aviat evoquen uns camerinos com integren un escenari del tot fugaç i inestable, canviant i mòbil. Les brillants cortines llueixen a mitja asta, com banderes d’una pàtria perduda. Aquests mínims elements escènics, de materialitat bastarda i rang inferior, serveixen per evocar una època i uns somnis arnats. Més enllà del canó de llum que manipulen entre tots, la il·luminació —a càrrec de Peggy Bruzual— es concreta en blaus nocturns i espectrals, i en vermells que reenvien a la ferida i al conflicte. A tot això, cal sumar-hi sorolls inharmònics de micròfons que s’acoblen, freqüències estridents i psicofonies.
Els artistes, atrotinats, s’asseuen i miren a platea, sense fixar del tot l’esguard, durant un temps dilatat que fa sentir l’espera, la latència i la pèrdua. Encorbats i decrèpits, maquillats de manera excessiva, amb un vestuari —a càrrec d’Encarnación Sancho— de gran esclat i lluïssors barates, evoquen els còmics desastrats i decadents dels últims anys de la Bodega Bohèmia de Barcelona. Sospitem que es troben atrapats en els llimbs, com passa tan sovint amb La Zaranda, i que anhelen una mort més definitiva. Tindrem ocasió de comprovar el caràcter tronat tant de les seves realitzacions artístiques com de les seves aspiracions i autoenganys.
L’elenc real està conformat pels tres actors fundacionals de la companyia, àcrates i inclassificables; tres quixots desnonats que, com tantes altres vegades, semblen condemnats a repetir unes accions gairebé sacrificials i uns diàlegs propers a l’absurd. Francisco Sánchez —també conegut com Paco de la Zaranda, el nom amb què signa la direcció escènica— encarna Doris de Montparnasse, una vedet decrèpita que tem passar la nit de comissaria en comissaria. Pepe, l’empresari, un moribund connectat a una bombona d’oxigen, és interpretat per Enrique Bustos, que passa del patetisme extrem de gatejar en bolquers —la boca oberta com un forat negre, què pot ser més desafiant que això?— al rigor mortis del ninot de ventrilòquia. Culo Picao és assumit per Gaspar Campuzano, que protagonitzarà un dels moments més desoladors de la nit, en una de les composicions escèniques més aconseguides, quan parli dels somnis que han mutat en cicatrius sobre el seu cos; també cal esmentar el seu paper com a mèdium en una escena d’espiritisme del tot delirant. Inma Barrionuevo i Mª Ángeles Pérez-Muñoz són les coristes atrapades en un somni remot, muses masegades i mossegades per la vida. Gabino Diego encarna Melvin Kentucky, l’artista convidat —“ruina de caricato”, “hortera de manual” i “macarra de poca monta”— que canta, toca les maraques i explica acudits rònecs i polsosos, sense perdre mai l’esperança que arribi el públic. En ocasions, exhibeix un humor absurd entre Mihura i Gila; en la imitació decadent d’Elvis Presley, en canvi, sembla posseït per Javier Gurruchaga.
Com deia Eusebio Calonge, el dramaturg de la companyia, a propòsit de Perdonen la tristeza (2002), el repertori de situacions oscil·la entre l’arna i la corcadura. Titelles llastimosos d’un guinyol desballestat, els artistes desfilen per la tarima i fan reverències per a ningú. Sobretot, s’apleguen per assajar les salutacions de l’apoteosi final d’un ruïnós espectacle de varietats. Es llepen els dits compulsivament i temen escanyar-se amb els trossos d’un pastís inexistent, en una improvisada festa d’aniversari que celebren a pas de marxa fúnebre. El cantant interpreta el bolero El final no llegará, mentre la resta d’actors vesteixen l’agònic empresari amb un conjunt blanc i ben elegant —si no fos perquè Pepe té els braços erts, i la roba li escau més com a mortalla—.
Abans les muses freqüentaven el local, però la societat les va pervertir. El metateatre ho abasta tot i assenyala els còmics en clau autoparòdica quan es refereixen amb agror a l’artista de varietats que han contractat per fer venir més públic; l’ofici i la tradició teatral afloren també en els repunts hamletians, les al·lucinacions al més pur estil del Segismundo calderonià i les breus rèpliques extretes de Mariana Pineda de Lorca. Petits moments de confidències individuals —“¿Quién va a imaginar que yo también tuve una historia?”— alternen amb escenes corals, com l’acte de pintar-se els llavis tots amuntegats en un camerino virtual, o com les enveges i rancúnies amb què s’escometen com rates acorralades, ressentits i nostàlgics d’aquell temps en què el teatre era una passió útil, quan els artistes —aquest catàleg de cicatrius que són el actors— no treballaven d’esquenes al públic i els seus escarafalls eren quelcom més que un epitafi.
Crítica publicada a Núvol el19 de març de 2019
