El grito en el cielo

Teatre

informació obra


Companyia:
La Zaranda, Compañía Inestable de Andalucía Baja
Autoria:
Eusebio Calonge
Direcció:
Paco de La Zaranda
Intèrprets:
Celia Bermejo, Enrique Bustos, Gaspar Campuzano, Iosune Onraita i Francisco Sánchez
Producció:
La Zaranda, Temporada Alta 2014
Estrena:
Estrena a Temporada Alta 2014
Sinopsi:

L’expressionisme visual de La Zaranda té una relació molt directa amb la memòria dels materials, restes d’antics naufragis. Ara s’acosten a uns cossos desnonats pels historials mèdics i l’herència genètica per reivindicar la capacitat del somni com a clau de llibertat. L’humor negre i tendre de La Zaranda burxa en la dimensió humana del dolor i ens convida a la reflexió sobre la vellesa i la mort. És per aquest teatre autèntic que La Zaranda posa El grito en el cielo. Habituals de Temporada Alta, tan estimats com admirats, ara la companyia arriba amb força de la Biennal de Venècia.

Crítica: El grito en el cielo

17/09/2015

Macabre expressionisme

per Jordi Bordes

La Zaranda planteja una nova estació en el que és el viatge iniciàic d'un grup que transforma els seus impulsos vitals aen espectacles. El seu és un món macabre, d'un humor negre evident i una destil·lada mirada sobre l'individu i la Vida. L'esperit que buscaven abans en els elements que traslladarien a escena, ara atrapa l'actor. La Zaranda és una companyia radical, que no admet suavitzar posicionaments estètics ni fer més transparents les metàfores. tot i així, el seu llenguatge respira una estranya comicitat; és un món deforme siumilar al de Marta Carrasco, en què també hi ha una gran força expressionista en els quadres plàstics que construeixen. 

Silenci, La Zaranda respira a escena i trenca el cor. La mort és el seu company irreemplaçable. Hi és sempre. Com la sensació de pèrdua, d’éssers que deambulen sense rumb fixe. Saben que, al final del pou, hi ha el crit i hi ha el cel. O l’infern. Per a sobreviure en la penúltima estació prefereixen fer aeròbic amb música de Wagner, tot fent sorna d’una residència que vol fer única cada celebració de comiat però que és incapaç de posar nom als seus pacients. Ells intenten escapar i l’únic camí que troben és el del Cel, fent drecera pel crematori. Les al·lucinacions escèniques són fosques mirades a la realitat més amarga. No estalvien cap misèria: s’enreden amb les pudors però, vitalistes, troben l’acudit macabre per a fer esclatar el drama. És la seva manera de viure el teatre. "El grito en el cielo" és, una més de les seves estacions de camí a l'Eternitat.