El grito en el cielo

informació obra



Companyia:
La Zaranda, Compañía Inestable de Andalucía Baja
Autor:
Eusebio Calonge
Direcció:
Paco de La Zaranda
Intèrprets:
Celia Bermejo, Enrique Bustos, Gaspar Campuzano, Iosune Onraita i Francisco Sánchez
Producció:
La Zaranda, Temporada Alta 2014
Estrena:
Estrena a Temporada Alta 2014
Sinopsi:

L’expressionisme visual de La Zaranda té una relació molt directa amb la memòria dels materials, restes d’antics naufragis. Ara s’acosten a uns cossos desnonats pels historials mèdics i l’herència genètica per reivindicar la capacitat del somni com a clau de llibertat. L’humor negre i tendre de La Zaranda burxa en la dimensió humana del dolor i ens convida a la reflexió sobre la vellesa i la mort. És per aquest teatre autèntic que La Zaranda posa El grito en el cielo. Habituals de Temporada Alta, tan estimats com admirats, ara la companyia arriba amb força de la Biennal de Venècia.

Crítica: El grito en el cielo

25/09/2015

És aquest el futur que ens espera?

per Teresa Bruna

La Zaranda. Teatro Inestable de Andaluxia la Baja,  té un estil propi i inconfusible: uns personatges no realistes, un punt onírics, tal vegada freguen el grotesc... que ens expliquen veritats en forma de tragicomèdia. L'espai escènic sol ser auster però sorgit de la imaginació, de dintre, com en sorgeix també la seva manera de moure's i el que ens expliquen. Creuen tant en el que fan, que fins i tot l'escenografia se'ls apareix com una còmplice: "Anem pel carrer i veiem un objecte que notem que ens està dient  'Porta'm amb tu'. Potser l'hem vist en un contenidor però ens hem reconegut." Tenen -generalment- una actuació expressionista, molt visceral i un vestuari anònim o discret o ja directament parracs. Són conscients que el seu teatre no és per al gran públic, no acaba de ser ni tan sols per a Andalusia: ["La nostra companyia té 36 anys i encara hi ha llocs a Andalusia que no hem estat mai. Ho dic per proximitat, no perquè pensem que fem teatre andalús,"] ens van confessar fa un parell d'anys. Però s'han guanyat un espai d'alçada a l'àmbit de les arts escèniques a Catalunya, a l'Amèrica Llatina i altres punts de l'Estat, fins ser titllats entre les companyies més interessants del moment per la seva contundent personalitat. Catalunya és per a ells un referent. "Molts dels nostres espectacles han nascut aquí," asseguren. 

'El grito en el cielo' és el seu últim projecte, nascut ni més ni menys a la prestigiosa Biennal de Venècia. És un espectacle fosc, punyent, amb ganes de despertar sentiments i tocar la fibra. Cal afegir que el dediquen al seu company  Juan de la Zaranda, cofundador de la companyia, mort l'any 2013 als 59 anys. "Per a nosaltres, representar l'obra és com deixar part de les seves cendres en cada un dels escenaris on la fem." Hi posen, doncs, l'ànima.

I ja en context, anem a l'obra. Entrem al teatre i se sent un batec de cor, que, a poc a poc, se't fica a dintre, com volent barrejant-se amb el nostre. Encara no ha començat la funció, però no s'atura: pom, pom, pom... Comença el moviment. Som en una residència d'avis, un geriàtric, l'últim tram. Ens presenten una enfermera i els residents. Ella controla totes les situacions amb seguretat; ells, la segueixen impertèrrits. Fan gimnàs, exercicis de memòria...activitats diverses. Hi ha una mort, que porta a escena aquells que sempre acudeixen a totes les morts sense que els cridem: el que et ven la caixa, el de les flors, els de la companyia d'assegurances... Inesquivables assistents al dolor. Molt ben retratats. 

La mort clava una espina a la resta dels companys i l'argument avança a la recerca de l'esperança, amb ganes de canviar, de resistir, de viure. Sento el públic com riu en escenes per a mi profundament tristes. Segons ens va explicar la companyia "no volem fer cap denúncia de la sanitat pública. Exposem els fets i, si s'escau, serà el públic qui la farà." I la fem, com no l'hem de fer? I malgrat tot, no hi ha res a dir:  els vells que es volen escapar no ho tenen fàcil, la seguretat és al màxim, si hi tinguéssim un avi, no voldríem pas que s'escapés!  I aquí és on tots som lliures de veure-hi metàfores i capes. Parlen d'avis, però també de gent que té un projecte de vida adjudicat i del qual no pot o no sap com escapar-se'n. No hi ha oportunitats, no hi ha solució. 

No sé si sóc capaç de fer crítiques, però aquesta revista es diu Recomana i és el que faig. Potser no és una obra massa apta per a gent de més de 75 anys, ja no té sentit recordar-los que el camí és curt i que ja només queden patiments. Traslladeu-ho a l'actualitat, canvieu els infermers per politics, els avis per presoners o aturats o immigrants que volen fugir del seu país... No és fàcil, però potser sí que hi ha solució, no?