Divisió
d’opinió davant un espectacle tan despietat amb la vellesa humana i la funció dels
geriàtrics. El teatre és una eina excel·lent de denúncia, un mirall fabulós per
veure’ns amb uns altres ulls, una porta oberta a la imaginació, a la
reflexió... però l’agror d’‘El grito en el cielo’ és tal que es mou entre la crítica
còmica i malevolent.
Amb l’incontinu
i ensordidor “pip” que verifica les constants vitals, La Zaranda convida el
públic a assistir al dia a dia d’una residència d’ancians que no és altra cosa
que una antesala de la mort. A Nueva Alborada tracten els residents a toc de
xiulet, amb agressivitat i seguint una rutina mecànica que enllaça la teràpia
ocupacional, l’estimulació de la memòria, l’hora de la medicació, etc. Substitueixen
les persones als llits com ho fan amb els llençols bruts. Arrenquen el sèrum
dels pacients. Els exerciten fins que es desplomen esmaperduts. Els atropellen
si no s’enretiren al seu pas. Els seden si els posen problemes...
La
violència es manifesta en cadascuna de les tècniques geriàtriques d’avantguarda
que, pretesament, eliminen el dolor i la soledat. Per això, temorosos i confusos
entre la vida i la mort, no és d’estranyar que els “afectats” mirin de fugir
com sigui per escapar d’aquest malson.
La companyia
explota enginyosament una escenografia que engabia els personatges i construeix
escenes d’enorme impacte visual que, malgrat l’acidesa, són d’aplaudir perquè
desperten emocions en l’espectador. Per exemple, brutal la imatge que recrea
uns cavallets on el pal central és el sèrum i qui gira són els pacients. O bé
quan, al so del pot de pastilles, els avis ja obren la boca i recullen l’aliment
com ho fan els dofins després de la bona exhibició. És el show de la
decadència.
Sords i
desmemoriats, els vells estableixen diàlegs crus i irònics que diuen veritats
com temples i que tant poden arrencar la riallada compassiva com la mossegada
de llavi impotent. Ara bé, l’exageració d’algunes situacions dibuixa
personatges grotescos i caricatures caduques que fan regalimar la
interpretació.
D’una
banda, costa d’entrar-hi i és irregular; de l’altra, llença instants de gran
autenticitat que queden gravats en la retina i eixamplen el pensament.
Sentiments contradictoris, però satisfacció per la possibilitat de veure un
teatre diferent i valent que ajuda a créixer com a persona i com a espectador.
