El grito en el cielo

Teatre

informació obra


Companyia:
La Zaranda, Compañía Inestable de Andalucía Baja
Autoria:
Eusebio Calonge
Direcció:
Paco de La Zaranda
Intèrprets:
Celia Bermejo, Enrique Bustos, Gaspar Campuzano, Iosune Onraita i Francisco Sánchez
Producció:
La Zaranda, Temporada Alta 2014
Estrena:
Estrena a Temporada Alta 2014
Sinopsi:

L’expressionisme visual de La Zaranda té una relació molt directa amb la memòria dels materials, restes d’antics naufragis. Ara s’acosten a uns cossos desnonats pels historials mèdics i l’herència genètica per reivindicar la capacitat del somni com a clau de llibertat. L’humor negre i tendre de La Zaranda burxa en la dimensió humana del dolor i ens convida a la reflexió sobre la vellesa i la mort. És per aquest teatre autèntic que La Zaranda posa El grito en el cielo. Habituals de Temporada Alta, tan estimats com admirats, ara la companyia arriba amb força de la Biennal de Venècia.

Crítica: El grito en el cielo

12/10/2015

Crítica agra a la vellesa

per Núria Cañamares

Divisió d’opinió davant un espectacle tan despietat amb la vellesa humana i la funció dels geriàtrics. El teatre és una eina excel·lent de denúncia, un mirall fabulós per veure’ns amb uns altres ulls, una porta oberta a la imaginació, a la reflexió... però l’agror d’‘El grito en el cielo’ és tal que es mou entre la crítica còmica i malevolent.

Amb l’incontinu i ensordidor “pip” que verifica les constants vitals, La Zaranda convida el públic a assistir al dia a dia d’una residència d’ancians que no és altra cosa que una antesala de la mort. A Nueva Alborada tracten els residents a toc de xiulet, amb agressivitat i seguint una rutina mecànica que enllaça la teràpia ocupacional, l’estimulació de la memòria, l’hora de la medicació, etc. Substitueixen les persones als llits com ho fan amb els llençols bruts. Arrenquen el sèrum dels pacients. Els exerciten fins que es desplomen esmaperduts. Els atropellen si no s’enretiren al seu pas. Els seden si els posen problemes...

La violència es manifesta en cadascuna de les tècniques geriàtriques d’avantguarda que, pretesament, eliminen el dolor i la soledat. Per això, temorosos i confusos entre la vida i la mort, no és d’estranyar que els “afectats” mirin de fugir com sigui per escapar d’aquest malson.

La companyia explota enginyosament una escenografia que engabia els personatges i construeix escenes d’enorme impacte visual que, malgrat l’acidesa, són d’aplaudir perquè desperten emocions en l’espectador. Per exemple, brutal la imatge que recrea uns cavallets on el pal central és el sèrum i qui gira són els pacients. O bé quan, al so del pot de pastilles, els avis ja obren la boca i recullen l’aliment com ho fan els dofins després de la bona exhibició. És el show de la decadència.

Sords i desmemoriats, els vells estableixen diàlegs crus i irònics que diuen veritats com temples i que tant poden arrencar la riallada compassiva com la mossegada de llavi impotent. Ara bé, l’exageració d’algunes situacions dibuixa personatges grotescos i caricatures caduques que fan regalimar la interpretació.

D’una banda, costa d’entrar-hi i és irregular; de l’altra, llença instants de gran autenticitat que queden gravats en la retina i eixamplen el pensament. Sentiments contradictoris, però satisfacció per la possibilitat de veure un teatre diferent i valent que ajuda a créixer com a persona i com a espectador.