Titzina Teatre és au nocturna depredadora de petits vertebrats que escruta l'horitzó des de talaies altes amb la paciència del bon caçador. Un mussol podria ser la mascota de la companyia, perquè atenen el que passa al seu hàbitat i resolen amb un vol ràpid i afilat el relat que els volta pel magí. La companyia cou els seus espectacles a foc lent. Després d'investigar, entren a la sala d'assaig i trien la forma més eficaç d'atrapar la sorpresa (la presa en un espectacle en viu)
En el vol, hi ha la bellesa del control del planejar amb les ales i també la tragèdia desconsolada de la víctima. Els actors sempre hi posen dosi d'humor quotidià que desarma les intel·lectualitats. A Búho (sí, paraula plana acabada en vocal que s'accentua una excepció com ho és la constància de la companyia de Cerdanyola del Vallès), es parla de la pèrdua de memòria, un motiu de pànic per a un art efímer com el teatre, que es dissol en el temps i que només deixa rastre en la memòria social (premsa, arxius, ) i en la del públic. Oblidar és desaparèixer. Ho fan des d'uns personatges realistes (el metge i el pacient amb un ictus que li ha trinxat la memòria recent però el manté la consciència ben desperta) i el figurat (un espeleòleg investigador, un mussol, unes ànimes que es confonen en el record...) El joc d'esborrar la imatge per a obres en què la memòria va fonent-se ja es va poder veure en peces com Ramon; té una posada en escena poètica, màgica perquè el traç acabat de fer, s'esborra pel caprici del mur (metàfora del cervell), sense cap voluntat per part de l'individu. Els textos escrits a mà increpen i són amenaça com aquell "Me miran". La pèrdua de la memòria es converteix en un espai cada cop més buit a El pare. Per cert, que la trama de la pèrdua de memòria diària també s'aborda (aquest cop des d'una comèdia descarnada) a Kiss me love de Les Antonietes. Sempre la notìcia està redactada en la darrera pàgina de la llibreta. I, com aquest Pablo de Búho, s'estanya perquè li pregunten tant insistentment, amb una còmica i cruel aprocximació a la realitat.
Un antropòleg forense és capaç de navegar entre un mar de moltes preguntes i poques certeses fins a concretar una hipòtesi racional sobre el crim o la mort natural d'un cos fa centenars d'anys. Titzina, amb honestedat, fa una cerca similar des del teatre, entre la paraula, la gestualitat i una escenografia conceptual amb pintures a la cova que s'esborren com la neu. És un llenguatge que han anat perfilant des d'aquell Folieu a deux. Més tard, van signar Entrañas, Éxitus, Distancia siete minutos, La zanja... una evolució de la seva investigació a l'escola Lecoq que ha anat del gest a una paraula, amb unes situacions que mantenen una certa ambigüitat, metàfores vitals que són la destil·lació de la seva recerca amb el personal de l'institut Guttmann de Badalona.
Búho no té una factura clara i brillant; és debat més entre el fang i les ombres d'artista que treballa la idea, que la modela. És un treball pausat, amb moments en què la lluna plena esclata a l'escena, però sense els trucs màgics i especuladors del qui ven quincalla als indígenes a canvi de saquets d'or. Són coherents amb el seva manera d'entendre la vida i l'art. Si no ho fossin, la seva mascota ja no seria un mussol, si no una vulgar garsa lladregota.
