Oblideu-vos d’Israel Galván, el fill del bailaor José Galván i la bailaora Eugenia de los Reyes. Avui, el seu lloc l’ocupa una Eduarda de los Reyes que es presenta a l’escenari amb fosques ulleres de sol. I no precisament per divisme; es diria més aviat que darrera d’elles intenta amagar la fragilitat del seu personatge, d’aquesta gitana Candela que protagonitza la cèlebre obra que Manuel de Falla va estrenar en forma de pantomima per a orquestra de cambra l’any 1915. Aquell primer “El amor brujo” interpretat per la llegendària Pastora Imperio n’anava ple de diàlegs, i va ser rebut amb notable fredor. Però les coses van canviar quan Falla va decidir transformar la peça en una obra per a orquestra simfònica i mezzosoprano flamenca. I uns anys més tard ( el 1925) , Falla va adaptar la partitura al ballet flamenc de gran format; quelcom que va contribuir a augmentar encara més la seva popularitat. I que va fer que al llarg del darrer segle la gran majoria de les primeres figures de la dansa flamenca s’hagin sentit temptades per oferir la seva pròpia versió de l’obra: davant les notes de temes com “La canción del fuego fatuo”, resulta difícil no posar-se a ballar, quan portes el “duende” ficat dins el cos. I també el cinema ha sucumbit al seu encanteri: recordeu les versions filmades per Rovira Beleta ( nominada a l’Oscar a la millor pel·lícula estrangera) i per Carlos Saura.
Però , en principi, es diria que aquesta Eugenia de los Reyes que si te n’oblides de la perruca sembla la germana bessona d’Israel Galván, sí que es resisteix a deixar-se arrossegar per una partitura que s’ha despullat de tot simfonisme per quedar reduïda a l’essencialitat de les tecles d’un piano en mans d’Alejandro Rojas-Marcos. I que ha transvestit la veu de mezzosoprano de l’original per la magnífica veu de tenor de David Lagos. Quan s’han encès els llums de sala , l’Eugènia se’ns ha presentat - amb les ja esmentades ulleres tapant-li els ulls i uns elegants guants vermells cobrint-li les mans- seguda a una de les dues cadires que hi ha a l’escenari. I encara que la força de la música i del “cante” aconsegueixin que peus, cames , cos i rostre acabin ballant a la manera cubista i ferotgement desestrucurada dins la seva molt estructurada precisió com només Israel Galván sap fer-ho, no aconsegueixen mai que s’acabi d’aixecar del tot de la seva cadira, gairebé com si trobés una mena de refugi en ella. A l’expressió facial de l’Eduarda s’hi pot captar amb aquell toc d’humor que també resulta molt galvanià, la por i l’ansietat d’aquella altra Candela perseguida pel fantasma de l’home que li provocava addicció malgrat fer-li la vida impossible, i que ni després de mort li permet buscar altres amors més reconfortants. Quan la gitana llegeix un i altre cop a les cartes el mateix destí funest, els mals auguris l’omplen el cos de neguit. I per això mateix, les cartes que deixa caure a terra Israel/Eduarda sonen tan metàl·licament inquietants.
Això sí: arribat el segon tram de l’espectacle, tant l’Eduarda com l’Israel que s’amaga sota el seu vestit encotillat poden ja posar-se dempeus, i fer tremolar l’escenari amb el taloneig dels seus peus. Un moment que vindria a coincidir amb aquell altre moment en el qual la Candela s’allibera ja també- amb una mica d’ajut i un bon conjur- del seu espectre, si no fos perquè en aquesta versió de l’obra s’ha abolit del tot la narrativa argumental. L’Eduarda de Galván ens té encara reservades un bon grapat de jugueneres sorpreses coreogràfiques, escenogràfiques i musicals, i fins i tot una propina final amb forma de deu d’aigua brollant d’un piano. Com segueix brollant la imaginació atípica i el talent anti tòpic d’aquest creador d’excepcionals fantasies flamenques que quan es fica a fer de bailaora, sap embruixar tant com quan exerceix de bailaor .
