Fa vint-i-tres anys Victor Ullate va estrenar
una primera versió de El Amor Brujo,
i en fa tres en va presentar una segona per
commemorar els 100 anys de la partitura de Manuel de Falla.
La diferència entre dues produccions és
notable. En el muntatge que ens ocupa no hi figura algun dels artistes presents
en la primera versió com per exemple el pintor Frederic Amat i l’escriptor
Vicente Molina Foix. En l’actual producció l’espectacle ha fet un gir cap a un
muntatge que dóna molta importància als efectes audiovisuals i a la
incorporació, molt arriscada, de la música del grup dark ambient In Slaughter Natives, alhora que si en aquell l’ambient era lluminós i
podríem dir quasi mediterrani, en aquest l’atmosfera ha agafat un caire més
càlid i tenebrós, és a dir més gitano.
Coreogràficament Ullate és fidel al seu estil
que s’identifica a través d’un llenguatge neoclàssic, d’ impressionants línies corporals, especialment les de l’elenc
femení. Uns moviments de traços molt estilitzats que, en determinats moments, incorpora gestos de clara referència
descriptiva de la narració.
D’un relat sobre l’amor que sent Candela per
Carmelo, noia que és turmentada per l’aparició de l’espectre d’un jove que,
fins a la seva mort, havia sigut nuvi de la gitana.
El Amor
Brujo d’Ullate és un espectacle que puja d’intensitat
en determinades escenes, bé sigui per algunes impactants formes i llums que es
projecten en el ciclorama, o bé per determinats moments de caràcter més gitano, com són aquells en
els quals s’escolta la veu de Carmen Linares cantant cançons populars de Falla.
Enmig del muntatge Ullate dóna molt espai al fragment protagonitzat per
espectres, amb forma d’ocellots, que deambulen embolcallats per la música
gòtica de In Slaughter Natives i per potents raigs de llums i ombres tenebroses.
Però la seva proposta no acaba d’encaixar en mig del muntatge per ser massa
antagònic. Si bé, que de manera individual, quasi com si es tractés d’un
concert de música gòtica, el fragment té una potència visual indiscutible.
D’aquesta nova versió, que musicalment també
inclou fragments de Luis Delgado, cal destacar el treball d’audiovisual
d’Alberto Alejos i el vestuari dissenyat per la figurinista María Araujo que ha
tret el millor d’ella a l’hora de dibuixar un vestuari elegant, de línies, textures
i colorit molt suggerent.
Com és habitual en les produccions del Ballet
Víctor Ullate, els intèrprets mereixen un punt i a part, tant en les
composicions corals com en les execucions individuals dels protagonistes, entre
els quals destaquen Marlen Fuerte en el
rol de Candela, Ksenia Abbazova en el de Lucía, Cristian Oliveri en el de
José-l’Espectre, Josué Ullate en el de Carmelo i Leyre Castresana en el de
Pitonissa, sent aquest el personatge que desprèn un aire més gitano i tenebrós.
Lògicament, la dansa
del foc és un dels moments més potents del muntatge però també ho són els lírics
i apassionats passos a dos que interpreten Merlen Fuerte i Josué Ullate, dos
ballarins que també desprenen rigor i intensitat en els seus solos.
