Una revisió de la peça que Víctor Ullate va estrenar el 28 de maig de 1994 al Teatro de la Maestranza de Sevilla. Per a aquesta nova ocasió, s’estrena escenografia i vestuari, donant més protagonisme a la llum -el foc fatu-, present en tota la trama. En aquesta versió es du a terme una aposta musical trencadora amb la inclusió del grup de dark ambient In Slaughter Natives, que se suma als efectes musicals creats per Luis Delgado per a la versió original i que condueixen l’espectador a una travessia entre la vida i la mort, un viatge cap al més enllà.
L’obra, escrita per Falla a principis del segle XX, i de marcat caràcter andalús, aprofundeix en el misticisme gitano, acostant-se a l’amor en la seva forma més primitiva i essencial. Explica la història de Candela, una noia gitana, enamorada de Carmelo, que és turmentada per l’espectre del seu antic amant. Una història d’amor i passió, de llàgrimes i desconsol, de bruixeria i seducció, de mort i de dansa. Una cita ineludible per als amants de la dansa.
“Una nova versió d’El Amor Brujo, diferent en les seves formes, però eterna en la seva essència.”
Enmig de la polèmica pel gag de Polònia, arriba una de les companyies de dansa flamenca més prestigioses a LaFACT de Terrassa, la d'Antonio Gades. Rebuda amb un autèntic fervor, la companyia, amb seu a Madrid, va presentar un clàssic amb majúscula: Fuego, una versió escenificada d'El amor brujo, de Manuel de Falla. Diferent de la versió cinematogràfica realitzada al costat de Carlos Saura, en aquest ballet, estrenat el 26 de gener del 1989 al Teatre Châtelet de París, es barregen escenes de bulerías amb passatges clau d'El amor brujo. S'hi alternen parts amb els cantaores i el guitarrista sobre l'escenari en directe, i d'altres amb la música enregistrada, concretrament la cèlebre versió de Rocío Jurado amb l'Orquestra Nacional d'Espanya dirigida per Jesús Lopez Cobos. Així, es passa de la popular nadala Los peces en el río entonada en directe, a la Canción del fuego fatuo o la Danza ritual del fuego gravada.
Segurament, el passatge més intens és La danza ritual del fuego amb una coreografia que recorda al magnètic Bolero de Ravel de Béjart. La solista —Candela— es veu envoltada pel cos de ball en una dansa vibrant en què els ballarins simulen amb braços i mans el mateix crepitar del foc. És un ballet dinàmic que avança a bon ritme, amb una dramatúrgia clara, i que permet, sobretot, el lluïment dels ballarins, tots ells grans intèrprets que han interioritzat fins a l'arrel dels cabells aquest repertori.
La companyia, que ve del Teatro de la Maestranza, on ha presentat al març aquest mateix títol, i que segueix ruta cap a Mòdena, on ballarà las Bodas de sangre, està en un moment dolç, amb un cos consolidat i uns solistes de luxe. Va ser precisament amb el paper de Candela de Fuego que l'espectacular Esmeralda Manzanas va ingressar a la companyia el 2012. Álvaro Madrid també va ser un Carmelo de categoria, un ballarí sevillà que va tanca l'espectacle amb un zapateado de vertigen. Deu anys després de la mort de Gades, i la companyia que duu el seu nom segueix sent sinònim del millor flamenc.