Hi ha un talent que és el que el ball circuli per dins. Com deien que tenia en Watusi. És una intuïció de saber controlar els músculs i fer-los trotar per la fugacitat d'una melodia entremaliada o deixar-los reposar en els compassos, seguint més aviat el batec de la percussió o del baix. D'això, els envelats cubans semblen tenir-ne la patent. Hi ha una dansa que se sua i se somriu de felicitat (i no amb cap objectiu d'agradar el jurat del concurs de ball de saló) amb un moviment de malucs que s'acobla al de la parella, al del grup. És una coreografia estudiada, però que, un cop apresa, es degusta en fruir-la, en comprovar com el moviment s'ajusta a la cançó i en com les mirades cusen capes superiors de comprensió.
Aquest marasme de sensacions és aquest Baile de la zurda. Una tempesta d'estiu, que esvaeix la xafogor. Un mar de gestos i moviments amplis que es comparteixen amb el gaudi del joc. Aquesta celebració, amb aquell deix de música llatina, del son més que de la copla o el pas doble, permet que, en cap moment, les parelles es toquin i, en canvi, sigui indiscutible la connexió de cada moviment, de cada arronsada d'espatlles o contorsió de la columna, com un ball que anuncia una connexió salvatge compartida. En uns 50 minuts no abandonen la verticalitat del ball, ni les ganes de ballar. Sovint, mostrant l'esquena des d'una invitació a seguir-los, com qui fa una corrua de ballarins (com més llarga, menys complexa la combinació de moviments dels cossos) per creuar el pati de ball, trencant tota jerarquia, generacions, ni tan sols respectant els primers contactes d'una parella en un envelat.
Joaquin Collado va indagar sobre els seus inicis de balls de saló en una peça molt més íntima, cosida de contemporaneïtat, de textures, de capes entre el record i el dolor a Hacia un sol negro. Els de La Cerda amb un solo d'arrencada, desborda la raó disassociant cames de braços (com a Lo faunal), s'esplaia en un desplegable de moviments partint de la potència dels malucs. S'evita la recerca per a una forma que s'encalci (amb la dansa horitzontal, per exemple: provant de traslladar el moviment arrossegant els cossos, amb un contacte major que els dels peus) o vestint-la d'uns personatges, o d'una trama, o d'un clam que concreti res. El ball és la significació màxima de la catarsi col·lectiva. Com a ERA, en què sí que trenquen els patrons de la dansa tradicional, i deixen alliberat el plaer de voltar, de sentir l'esgotament i comprovar que es pot recuperar el pas que proposa el grup, sense preocupar-se de res més que viure el moment. El baile de la zurda és una notable celebració festiva. El públic, que no disposa del talent per estirar l'esquelet amb els ritmes trepidants, voldria atansar-s'hi, sumar-se al ball, sabent que trencaria la bellesa rítmica, però sumant-se a la catarsi de l'ara i l'aquí. Ballar és sentir les onades del Malecón, degustar la menta de la caipirinha, riure per haver trepitjat el peu del veí, sorprendre's que, en una nit estelada, a vegades el cos respon iles articulacions inferiors s'adequen amb el compàs mentre els braços s'escapen perseguint la improvisació d'una trompeta.
En fi, desenganyem-nos, ballar és una altra forma de somiar.
