ERA. Esbart Rocasagna

Dansa

informació obra


Sinopsi:

L’esbart gelidenc, sota la direcció de Carles Janer, juga amb el doble significat del concepte “era”, un temps verbal i també un terreny. En aquesta peça, creada i dirigida pel coreògraf Quim Bigas, fa un homenatge a les danses tradicionals repensant com es ballarien en l’actualitat si no haguessin restat intactes, amb un llenguatge d’avui però mantenint-ne l’essència.

DELFÍ COLOMÉ

Visitar enllaç extern de l'obra

Crítica: ERA. Esbart Rocasagna

09/10/2023

Trencar els patrons, contínuament

per Jordi Bordes

El darrer premi Delfí Colomé ha emparentat el ballarí i coreògraf Quim Bigas (La llista, Molar) amb l'Esbart Rocasagna. Bigas treballa una dansa a partir de molta documentació que acaba destil·lant en rètols, o en petites accions. Ara a ERA, partia del coneixement del'Esbart en les danses tradicionals que havia d'anar trencant per donar-li aire i fer que l'acció de gaudir ballant passi per sobre de la tècnica i el reompte de passes.

La voluntat de trobar un punt nou ja ho evidencia el vestuari en què totho porta pantlons-faldilles d'una roba vaporosa amb amplis talls per fer-la ben còmoda i permetri que pugui volar. les vetes de les espardenyes pugen més amunt dels genolls com si fossin unes mitges de xarxa i tenen una composiciò similar a complements com la faixa (d'un punt molt tou i gruixut) i d'unes armilles o xals que van de les reixes dels braços a una mena de foulards. És un vestuari que té la trama de la rtradició (ho recorda) i l'ordit de la contemporaneïtat, trenui amb les formes més clàssiques

Era és un camp erm, però també el verb “ser” en passat. La dansa, ara, casa amb tot i es barreja entre el públic. És per sobre de tot, el gaudi de la festa i del compartir un bé comú. El treball de Bigas ha estat el de trencar patrons, contínuament, provocant, si cal l'error en el ballador/a. I que l'assumexi sense lamentar-se'n, si no trobant-hi la manera de reenganxar-se a la roda. La música també està fragmentada i parteix d'unversos ben variats. De les tonades més habituals es fan petits salts a música moderna. Evidentment, hi ha un joc de ritmes que aporten sorpresa i joc (també els intèrprets es barregen entre el públic ballant o descansant, momentàniament) i que garanteixi un exercici físic suportable. El cos de ball tant elabora figures conjuntes (algunes coreogràfiques) com es desmembra en solos, parelles o trios, sense importar que hi dominin els rols de gènere.

Es respira un optimisme com el de Bufa fort el vent de Pau Alacorn. Aquesta intensitat de música picada porta a repuntar els peus i comprovar que el vent és també temps i que bufa per entre la gent. No costaria gaire saltar a sumar-se en grup a la tornada (si no fos perquè Bigas) no deixa que les peces s'allarguin massa per manenir la imprevisibilitat). La sensació veient ballar-los és la de voler disfrutar d'una llarga sobretaula entre amics i desconeguts per cantar, ballai i xerrar sense preocupar-se qui és el pare i la mare de qui. Gaudint del moment.