El bon policia

informació obra



Intèrprets:
Ricard Farré, Arnau Puig
Autor:
Santiago Rusiñol
Músics:
Joel Riu
Escenografia:
Enric Romaní
Il·luminació:
Adrià Aubert
Vestuari:
Carlota Ricart
Sinopsi:

El bon policia és una afilada comèdia de Santiago Rusiñol que en la seva estrena l’any 1905 va provocar un gran enrenou de crítica i no va deixar indiferent al públic de l’època. 
115 anys després, la història de supervivència de dos amics en un temps (també) de crisi, l’amor i un seguit d’embolics hilarants tornaran a posar en evidència els prejudicis socials i l’arbitrarietat de la justícia.
En un un joc que trenca totes les convencions, només dos actors interpreten tots els personatges de l’auca convidant a l’espectador a riure plegats del món que ens ha tocat viure.
Una humorada còmica per lluir “el cuerpo”!

Crítica: El bon policia

11/02/2021

Enginyós grand guignol

per Jordi Bordes

Com si fos una esbojarrada novel·leta per entregues (com la que Fèlix Pons va armar resseguint els papwrs de Francesc Pujols a La tardor barcelonina). Així de fresca és la proposta que Ricard Farré i Arnau Puig proposen al Maldà aquesta dies. Han agafat la comèdia de Santiago Rusiñol, s'hi han calçat sandàlies de set betes i s'han posat elàstics subjectant amples pantalons per amagar el divertit artifici darrere d'una paret de parets de reixeta. Farré ja va protagonitzar una incansable temporada i gira similar amb Les dones sàvies. Ara repeteix format sense vergonya: dos actors es desdoblen en una pila de papers (aparentment provant de despistar al públic però, en realitat, jugant-hi amb ell, des de la primera escena).

Cal suposar que aquest treball agafarà major embranzida, per escurçar les transicions de personatges (una mena de fregolisme patètic i còmplice amb els espectadors), a mesura que avanci la temporada. Però de què parla El bon policia? Doncs això, precisament de com s'ha de ser un punt malvat per fer carrera en "el cuerpo". Perquè si s'és bo de mena, sempre es troba raons per acabar no empresenonant ningú, per molt que les ordres arribin de càrrecs jeràrquics superiors. Com a The Young ones, en la societat que pinta amb traços grossos Rusiñol, els agents de la secreta es reclutaven de la borsa de gent que no l'agafaven enlloc. O la comèdia Mentiders que es va veure el 2005 al Teatre Borràs. De fet, els violents sí que tenen una altra sortida, com ja insinua una agra comèdia de Marc Crehuet (El rei borni). Ara, la peripècia és divertidament exagerada que parteix de com la bondat és mala peça al teler dins d'un calabós.

El treball del duet és molt contagiós. Passant-s'ho bé, dient barbaritats, traspassen les ganes de riure's i fer comèdia alhora que deixen algunes petites picdes d'ullet d'actualitat com ara el "virus de la crisi" (per la Covid) o, un cop dins del calabós, quan parlen que hi ha innocents que estan condemnats "pel que diuen que anaven a fer" (una referència evident als presos polítics de l'1-O). El tercer personatge de la peça és l'espai. Un paret que es transforma i que va esquitxant de retrats modernistes i de detalls de l'època, com la ràdio, el ventilador, el mapa o cartells de consignes revolucionàries. En aquest món de donar-se ínfules d'important el sediciós espera que el detenguin per fer más alta la seva vàlua dins de l'hampa. I, en canvi, els pispes de rellotges proven prou de perdre-hi l'hora a la presó, d'escapolir-se'n: Cap solució és prou bona per entrar-hi i redimir-se dels seus petits crims.

Rusiñol va escandalitzar a l'època, en paet en posar dos homes com a parella de fet, sense necessitat de cap tic estigmatitzador. Va construir un dispositiu per fer escarni de l'autoritat i de la moral. Un divertiment, en realitat, molt blanc. Deuria empipar més els extrems de la societat catalana amb Els Jocs Florals de Canprosa i L'hèroe, estrenats fa ben poc al TNC i amb una notable celebració entre el públic d'avui.