El buit

Circ

informació obra


Companyia:
Cia.Estampades/Impàs Dansa , Teatre Nu
Intèrprets:
Berta Escudero, Elena Masó, Neus Masó, Mariona Moya, Paula Radresa
Escenografia:
Laura Martin, Juli SanJuan, Ixent Genevat (estructures)
Composició musical:
Andreu Vilar
Il·luminació:
Pep Arumí
Vestuari:
Carme Puigdevall
Producció:
Estampades/Impàs
Autoria:
Víctor Borràs
Sinopsi:

Trobar-se amb un buit, un forat implacable en el nostre interior ens condiciona la nostra existència humana. Responsables del nostre propi forat, de la seva magnitud i de com afrontar la relació que establim amb ell ens obre un enorme camí a l'imaginari.

Crítica: El buit

17/07/2017

De com reconciliar-se amb el melic emocional de cadascú

per Jordi Bordes

Sergi Ots (director de Ponten Pie amb el que ha signat peces intrigants i poètiques com Loo o Ârtica) s'inspira, ara, amb el llibre d'il·lustracions homònim d'Anna Llenas. Li permet explorar el seu univers molt lliure, carregat d'imaginació i en què sempre s'hi troba un punt negre, fosc, d'amenaça. Ho fa amb la complicitat de la cia. Estampades (que també juga sovint amb aquesta ambigüitat dramatúrgica, abstracta, com en el muntatge Enfila S.A.) i la cia Impàs. El buit és una peça molt ambiciosa, sobretot si es llegeix pque és per a públic familiar. Amb un artilugi escènic que es desplega (és brillant l'arrencada, en una mena de pop-up que construeix la imatge en forma de zoom, màgicament) i que permet transformar l'espai en un forat profund negre o, divertidament despreocupat (com quan es fan ombres xineses amb les mans simulant un conill). 

Tot és possible en aquest llibre físic grgant, que entreobra les pàgines i no deixa d'esquitxar sorpreses tridimensionals (ben bé convertint el joc del l'espectacle Pop-up  o Dins la panxa del llop en una mida real). La grua evoca una soledat però l'aparició d'una protagonista quintuplicada trenca amb la convenció i el món real. Aquest forat és tant acollidor com un cau per a criatures, o tant abismal com un pou. Alícia hi podria caure. Però en comptes de trobar-hi els personatges de conte, hi trobaria el seu propi reflex. També té moments de rentadora (amb una roda alemanya en forma de tambor). 

La peça és molt conceptual, amb una música que evoca móns inabastables, màgics, contínuament. Cadascú pot imaginar-se el que vulgui en aquest univers interior. El repte és trobar la clau que ajudi a reconèixer-se i perdre l'angúnia, si cal, a la incertesa. Amb el llenguatge de circ, dansa i elements visuals rudimentaris transporten allà on volen. És una peça de notable ambició que, per fi, ha estrenat després dels endarreriments d'estrena per raons tècniques (Temporada Alta) i de lesions de darrera hora (Mostra d'Igualada). Llarga vida a El buit!