El camp

informació obra



Direcció:
Xavi Àlvarez, Juan Carlos Lérida
Intèrprets:
Anna Prats, Sonia Espinosa, Xavi Àlvarez
Ajudantia de direcció:
Neus Suñé
Escenografia:
Laura Clos “Closca”
Companyia:
La niña bonita
Il·luminació:
Laura Clos “Closca”
So:
Joan Alcaraz
Coreografia:
Juan Carlos Lérida
Sinopsi:

El Richard, un metge d’èxit i reputació impecable, i la seva dona Corinne, han fugit de l’estrès de la ciutat per anar a viure a una casa a al camp i començar una nova vida amb els seus fills. Però una nit en Richard torna molt tard a casa i no ho fa sol, ho fa amb una noia, una desconeguda que ha trobat tirada a la carretera i a qui ha brindat el seu auxili. La noia, la Rebecca, despertarà i posarà en evidència el que la Corinne ja sospitava, que no és cap desconeguda per al seu marit.

Fins a on està disposada a arribar la Rebecca? Quin preu està disposat a pagar en Richard per la seva reputació? I la Corinne per salvar la seva família? Un thriller psicològic, un joc a tres on res és el que sembla.


Crítica: El camp

06/04/2016

De ben a prop

per Núria Sàbat

Tot i que aleshores Martin Crimp ja era un autor prou conegut i prestigiós, especialment a la Gran Bretanya, The country (2000) va ajudar molt a difondre el nom i l’obra del dramaturg britànic per la resta del continent europeu. A Barcelona, el vam conèixer el 2006, gràcies a un cicle que Sala Beckett va dedicar-li.

Deu anys després, una nova i prometedora companyia (La niña bonita) ens el retorna a l’escenari. Estrenat a la Sala Trono, El camp va fer estada al Versus i actualment es pot veure al Gaudí, on l’espectacle ha estat novament molt ben rebut. Aquest rodatge, merescut i necessari i que fora bo poder continuar, es palesa en el resultat final del muntatge, que flueix sense dissonàncies i ben sincronitzat.

Ple de ressons pinterians i revestit d’un cert aire de misteri, El camp no ens ofereix una història lineal i planera, ni tan sols un final tancat, de manera que, si d’una banda, l’espectador haurà de fer-ne la seva pròpia lectura i extreure’n les seves conclusions; de l’altra, els intèrprets han d’afrontar un text enigmàtic, ple de silencis i segones intencions amagades darrera paraules amables o inquisicions aparentment innocents.

La complexitat dels personatges demana una interpretació acurada i una perfecta coordinació de gestos, mirades i moviments entre els tres intèrprets, que interactuen sempre per parelles, sota la presència muda de l’altre mentre espera, com en una cursa de relleus, rebre o passar el testimoni –que aquí pren la forma de l’aigua– amb el qual tornarà a l’acció.

Un treball que els components de La niña bonita resolen meritòriament. Anna Prats construeix la seva Corinne a partir d’aquells petits detalls –un llavi tremolós, la veu que s’esquerda, el gest nerviós d’una mà entestada a treure tot el borrissol de la faldilla...– que sumats fan gran el personatge, i dels quals només se’n pot gaudir quan ho permet l’espai; llavors, la proximitat esdevé un veritable regal per a l’espectador, un luxe que en aquest cas és a l’abast de tot el públic. Sonia Espinosa és Rebecca, la jove que Richard, el metge i marit de Corinne, ha portat a casa després d’haver-la, suposadament, recollit a la carretera i que l’actriu interpreta amb una gran naturalitat.

Xavi Álvarez –a més de donar veu i forma al tercer personatge, l’enigmàtic Richard– signa la direcció del muntatge: un treball encertat que potencia l’aire de thriller no només a través de la interpretació sinó també amb la incorporació d’una sèrie d’elements que hi contribueixen efectivament, com pot ser el moviment oscil·lant dels llums que pengen del sostre o la cançoneta d’un vell joc infantil que des del xiuxiueig va pujant de volum fins a adquirir un to greu i amenaçador.


Trivial