El camp

Teatre

informació obra


Direcció:
Xavi Àlvarez, Juan Carlos Lérida
Intèrprets:
Anna Prats, Sonia Espinosa, Xavi Àlvarez
Ajudantia de direcció:
Neus Suñé
Escenografia:
Laura Clos “Closca”
Companyia:
La niña bonita
Il·luminació:
Laura Clos “Closca”
So:
Joan Alcaraz
Coreografia:
Juan Carlos Lérida
Sinopsi:

El Richard, un metge d’èxit i reputació impecable, i la seva dona Corinne, han fugit de l’estrès de la ciutat per anar a viure a una casa a al camp i començar una nova vida amb els seus fills. Però una nit en Richard torna molt tard a casa i no ho fa sol, ho fa amb una noia, una desconeguda que ha trobat tirada a la carretera i a qui ha brindat el seu auxili. La noia, la Rebecca, despertarà i posarà en evidència el que la Corinne ja sospitava, que no és cap desconeguda per al seu marit.

Fins a on està disposada a arribar la Rebecca? Quin preu està disposat a pagar en Richard per la seva reputació? I la Corinne per salvar la seva família? Un thriller psicològic, un joc a tres on res és el que sembla.


Crítica: El camp

24/12/2015

Intriga urbanita en ambient neorural

per Jordi Bordes

Diuen que Martin Crimp és el sucessor britànic de Harold Pinter. Certament, els seus personatges callen tant com poden. I en les pauses es palpa la tensió que hi ha entre els protagonistes. Pot haver algun quadre més bucòlic que una família que decideix oxigenar-se i anar al camp a fer de metge de família? Sembla com si, finalment laa nena de L'oncle Vània aconseguñis haver-se casat amb aquell metge entusiasta de la natura...La canalla juga a la sala d'estar i la dona passa llargues estones contemplant el capvespre sota d'una alzina. La veritat, però, és ben diferent. Sembla que la bondat hagi quedat congelada dalt la carena. 

Les interpretacions dels actors és notable. Dóna molta força quan el tercer personatge (mai tots tres estan junts) queda a l'ombra, en una mena de caixa però que manté una certa respiració amb un dels altres actors. També està ben trobada la cançó infantil per tancar i obrir els quadres. Tot és aparentment blanc, però Crimp insinua molt (com Pinter). En aquesta col·loquialitat, tot sembla tenir un interès pervers, cínic, amagat. Es quedaran  a viure per sempre més? Marxaran en pocs mesos? D'aquí uns anys? S'escaparan o perseguiran algú altre? Les respostes, entre els companys compartint una cervesa després de la funció... Molt recomanable. 

Trivial