El Cant de la Sibil·la és un ritual litúrgic que es remunta a l'Edat Mitjana. S'interpretava en un català primerenc, distanciant-se del llatí. Va ser el Concili de Trento que va procurar eliminar aquesta tradició pels volts del segle XVI, en ser considerat un acte pagà inadequat en un espai religiós. Al costat del Misteri d'Elx són les expressions teatrals catalanes més antigues que es representen (encara que sigui puntualment). Al solstici d'hivern, d'un any estrany de temperatures sospitosament elevades (que anuncia un cataclisme climatològic que podria casar amb aquesta fi del món d'aquesta l'endevinadora amb espasa), Maria Arnal repeteix l'aventura de l'any passat de la Sala Oval del MNAC, dins del festival Clàssics. Aquest any (i amb aire de repetir-se cada solstici, vista la demanda) la trobada s'ha fet a Sant Felip Neri, en un passadís convertit en passarel·la-escenari. L'alçada de la capella (tant atrotinada la façana per la metralla) deixa que voli la mística i que s'escampin emocions de forma, de fons, de dins.
El Cant de la Sibil·la sembla que arrenca del cant gregorià i que sempre s'interpretava amb una veu blanca (una dona o un nen) i sense cap acompanyament. La contemporaneïtat li ha volgut trobar nous camins. Maria Arnal hi incorpora el teclat i també l'orgue de l'església. I intercal·la aquella advertència de fa prop de 1000 anys amb temes propis. Ho fa acompanyada d'un cor d'una trentena de noies que, a la vegada que fan veus i tons que completen els jocs sonors amb les distorsions a través de l'alternança de micròfons d'Arnal, també es converteixen en ressò interpretatiu. La seva intensitat combrega amb l'èxtasi d'Arnal, una felicitat contagiosa. Un moviment d'Aimar Pérez-Galí (Acumulating), molt destil·lat, completa l'escena en què es percep una intensitat de totes les intèrprets, escoltant-se, observant-se, aportant el gest mínim perquè del quadre boirós emergeixin puntes, braços, torsions que atorguen major color escènic a la música de, per sí, invisible.
El món místic de les figures de l'altar (mig il·luminats amb uns ciris) i els quadres de les capelles es deixa fusionar amb la veu d'una cantant que rellegeix la humanitat des de la seva senzillesa i tendra veu. Al segle XIII una dona amb espasa a l'altar deuria ser empoderadora, tot un cant al respecte a les veus experimentades, a les remeieres, a la celebracio del Messies com a superació de la fi del món (o com a inici d'aquest fi): De sempre, la vida ha estat l'avantsala de la Mort. I això, lluny de sembrar-nos la incertesa, ens hauria de certificar la calma d'un final segur. Ara, amb la veu i personalitat d'Arnal, la dona ja s'ha empoderat, ja comparteix l'escenari sense esperar l'excepcio d'unanit. Ara, és en questa nit, on es conflueixen la potència del segle XXI amb les arrels de la història. I és preiós ser-ne testimoni i en certa manera, deixar-se elevar per l'escolta embriagadora per una sintonia amb les notes que es poden tocar amb una mà. en comptes d'acompanyar amb els acords, Arnal subjecta el micròfon i hi posa les notes llargues que posen el coxí, el firmament per on saltironen les cançons i que puntualment,
