El cas de Marina Prados

informació obra


Dramatúrgia:
Paula Knüpling
Direcció:
Paula Knüpling, Yayo Cáceres
Vídeo:
Oriol Guanyabéns, Adrià Botella, Ventura L. Kalász
Intèrprets:
Oriol Guanyabéns, Adrià Botella
Text:
Adrià Botella
Ajudantia de direcció:
Clara Mata
Companyia:
Ron Lalá
Sinopsi:

El matí del 23 d’Abril del 2018 a Barcelona s’aixeca amb una pintada a la Plaça de la Virreina, Gràcia. Un grafiti on apareix Puigdemont, Merkel i Rajoy.

La Marina Prados passa una nit a comissaria com a possible culpable material. Per falta d'evidències la deixen lliure fins la pròxima citació, a l’octubre.

Alguns estan molt orgullosos d’ella, altres fan burles de la seva imatge. Ella nega haver fet aquest grafitti. Però qui té una evidència més sòlida? Ningú. Té límits d'expressió l'art? L’art urbà és vandalisme? I per què aquesta notícia ha estat tapada pels grans mitjans de comunicació? Hi ha acusacions que no es poden dir en veu alta ? Qui ha fet què?

La Marina Prados, juntament amb la seva parella, Paula Knüpling, decideixen explicar la seva versió dels fets i escriure la seva experiència personal abans de marxar a Berlín, vista a través de la càmera de L’Adrià Botella i l’Oriol Guanyabens. Amb les seves imatges reconstrueixen la historia i editen el seu primer documental junts, donant a conèixer al públic nous indicis, i proves que condueixen a conclusions compromeses per a l’Estat.

Crítica: El cas de Marina Prados

06/07/2018

Fins a les últimes conseqüències, valents

per Jordi Bordes

It's all about the hairstyle (El cas de Marina Prados) hauria de ser assignatura obligatòria a les classes de periodisme. De fet, hauria de ser un muntatge que hauria de veure tothom, sempre en grups reduïts, com si fossin cèl·lules que estan preparant una mena de complot revolucionari. La peça viatja del documental a la farsa, tenyint de verosimilitud els diferents detalls del muntatge. Es parla de la llibertat d'expressió, de les conseqüències de la llei mordassa, de Sant Esteve de les Roures, de l'1-O... 

Hi ha un joc tant rudimentari com efectiu per anar ensenyant les diferents proves, o indicis, que duen a determinar que les pesquises policials són molt dèbils i que, en canvi, ha comportat un atac d'angoixa al personatge protagonista, que no intervé en cap moment. No és aquí on toca explicar el desenllaç de la trama, evidentment. Però El cas de Marina Prados, deixa en evidència als crèduls, avui, en uns mitjans que van contaminant de fakes (voluntàriament, o no). Hi ha relats que es compren en funció de la font que l'emet. I entrar un virus en aquest sistema és senzill i trasllada la notícia a la falsedat. 

La producció és valenta perquè ensenya aquest  acte, aparentment vandàlic (o creatiu), de fer un grafit en què Puigdemont, Merkel, i Rajoy llueixen una perruca tenyida de groc. En aquesta ficció hi ha una veritat interpretativa, una honestedat, que no és la que un s'imagina trobar quan llegeix la sinopsi. Aquí està el joc. Les dramaturgues s'esmunyeixen i es fan seva la banca. Fi del joc de taula. Ara toca parlar, cap a casa, què és veritat i què és ficció. Com es pot trobar un poble inexistent a google maps o com és possible que un ministre d'Exteriors sigui capaç d'insinuar que algunes imatges de la policia atonyinant els ciutadans la jornada de l'1-O són falses? Sant Andreu, aquest matí, s'ha aixecat amb una plaça de l'1 d'Octubre. S'ha penjat el cartell sense inauguracions ni oficialitat. Serà un miratge o es convertirà en un nom eficaç per a identificar la zona? La voluntat ciutadana serà la que donarà per bona la placa.