El Comte Arnau

Teatre | Musical

informació obra


Intèrprets:
Ireneu Tranis, Pep Pasqual, Roger Julià
Companyia:
Farrés brothers i cia
Sinopsi:

Els igualadins Teatre de l'Aurora han escollit el Compte Arnau per bastir aquesta atractiva producció pròpia amb la participació d'artistes com Ireneu Tranis, Pep Pasqual, Roger Julià i la direcció de Joan Arqué. El protagonista, però, és un altre Arnau, un nen de 10 anys que farà un viatge màgic per endinsar-se en una de les llegendes catalanes més fascinants.


Crítica: El Comte Arnau

09/04/2016

Excel·lent adaptació d'un mite fosc carregat de bona música i una interpretació notable

per Jordi Bordes

Perquè una peça remeti bé a l'aire medieval d'aquest 1300 que es narra és imprescindible una música trovadoresca. La peça té l'encert que siguin tres trovadors qui, amb els seus instruments, desgranen aquesta història fosca, d'ambicions descontrolades que aixequen odis assassins. Els tres actors i músics presenten una peça molt ben acabada, amb un desplegament escènic molt ben aprofitat i vistós, i, sobretot una partitura àgil, en aquesta posada en escena que busca els punts de comicitat sense voler ensenyar gaire les conseqüències d'aquell egoisme del Comte i aquells dos estranys companys roïns. Si sovint la integració del músic en una dramatúrgia fa patir perquè no sap adoptar diferents personatges i fer-los creïbles, en aquesta ocasió trenquen el motlle. La narració arriba molt fluïda amb continu paper de personatges utilitzant una àmplia gamma de formes de representar (fins al treball de màscara) i amb la música com a element clau. Genial partitura de cops de martell a la pica i le spedres per fer les escales que portin el Comte al convent més amaggat de la contrada.

El Comte Arnau es ven l'ànima al diable per una jove. Capriciós no sap valorar l'esforç que imposa als seus vilatans, que acaben fent una revolució. Es tracta d'un mite, que remet a un noble tirà que recorda aquel llunyà tema musical, Conte medieval, d'Els esquirols. Quan, habitualment, les llegendes defensen herois (com el de Sant Jordi, sense anar més lluny) aquesta mostra un notable odi cap  a un noble,que potser explica en part la històrica tradició a mantenir controlat el Poder polític a Catalunya. En tot cas, la voluntat de traslladar aquest mite fosc i un punt terrorífic a un públic familiar demostra la valentia de la producció i la voluntat d'ensenyar aquells personatges que van abusar del poble, sense preocupar-s'hi gens.