Era impensable que d'una trilogia de gairebé mil pàgines, entre vuit-centes i nou-centes, depèn de l'edició, en sortís un espectacle convencional de noranta minuts només per fer-ne un tast. Per això l'adaptador i director Iván Morales no només hi ha treballat durant uns quants anys —ja en va presentar una preqüela dins el Festival Grec del 2023— sinó que ha creat un macroespectacle en la línia dels macroespectacles que proliferen últimament i que tenen una durada considerable.
Aquest es conforma amb quatre hores i mitja, amb entreactes, un acte per a cadascuna de les novel·les que integren «El día del Watusi» que primer es van publicar per separat a Mondadori entre el 2002 i el 2003: «Los días feroces», «Viento y joyas» i «El idioma imposible». Va ser Anagrama, el segell que el 2016 les va reunir les tres en un únic volum.
A una adaptació d'aquesta mena no li calen gaires sofisticacions. Per això Iván Morales posa els intèrprets en una caixa fosca, amb molts pocs elements escenogràfics, per deixar que sigui l'ànima i la pell de tots ells els que entrin en el cos dels múltiples personatges d'«El día del Watusi» de l'escriptor Francisco Casavella (pseudònim de Francisco García Hortelano, Barcelona, 1963 - 2008), mort molt jove, als 45 anys, d'un infart, quan ja tenia una carrera consolidada i just l'any que havia guanyat el premi Nadal de novel·la.
Quinze anys després de la seva mort, i quan podia semblar que la legió de seguidors que ja tenia el podia haver oblidat, la posada en escena d'Iván Morales ha demostrat que Casavella es manté viu literàriament i que els seus seguidors no li han fallat perquè l'espectacle ha exhaurit des del primer dia i són moltes les veus que en reclamen una reposició.
És just dir que, enmig d'un treball coral cent per cent, hi ha un alfil que regna damunt del tauler. Es tracta de l'actor Enric Auqué (tan cobejat ara cinematogràficament, protagonista per exemple del film «El mestre que va prometre el mar») i que aquí s'alça com a autèntic protagonista de la festassa Casavella, marcada sempre per la W que va captivar l'autor i que la va arribar a veure com un fantasma present a tot arreu en una Barcelona encara grisa, que va des del 1971 al 1986, és a dir, des de la cua de la Dictadura fins a l'entrada a l'esclat del camí cap als Jocs Olímpics. Un fantasma que té nom: Watusi. I un personatge que, sense ser l'alter ego de l'autor, ningú no nega que no ho pugi ser: un tal Fernando Atienza.
Aquest és l'actor Enric Auqué, en un autèntic “tour de force” escènic i discursiu al qual ell s'ha abocat amb una expressivitat que li és característica i que si algú tingués l'opció de cronometrar-lo descobriria quina proporció hi ha en la seva interpretació de les quatre hores llargues del muntatge.
«El día del Watusi» requereix un repartiment que sàpiga deixar segons quines convencions a la porta del teatre. Ho han fet tots, començant per Enric Auquer, reforçat per la murrieria i la picantor de l'actor Guillem Balart —barret de palla—, en el paper de Pepito, l'amic inseperable de Fernando Atienza, tan protagonista com ell, que li obre les portes a un cosmos per a Atienza encara desconegut.
Fa la impressió que només amb aquest duet, Auquer-Atienza / Ballart-Pepito, l'obra podria anar fent tota sola. Però no n'hi ha prou encara perquè la densitat del muntatge reserva moments tan sensibles com brillants de l'actriu Raquel Ferri; caracteritzacions diverses de l'actriu Vicenta Ndongo (la més important, esclar, la del paper de la mare de Fernando Atienza); les accions multiplurals de l'actor Xavi Sáez —encara fresc de la seva última intervenció al mateix Lliure de Gràcia amb la celebrada obra «L'imperatiu categòric»— i encara hi ha l'actriu Bruna Cusí i l'actor David Climent —aquest més reeixit en el moviment que no pas amb la dicció—, tot un estol que, a més, ha hagut de fer un curset intensiu per aprendre a tocar instruments perquè la banda sonora del Watusi és la banda sonora del mateix Francisco Casavella i forma part del guió de la trama que, també s'ha de dir, arrenca amb força al primer acte, afluixa en el segon —per mor de la maleïda represa de la política postdictadura— i reprèn el vol en el tercer acte.
Tres moviments que el director Iván Morales ha definit com un concert el primer, un bany psicodèlic el segon i una festa “rave” el tercer, guiats tots tres per una inspiració del que podria ser una missa evangelista dominical de la perifèria de Barcelona on la música en viu acompanya el testimoniatge i el sacrifici dels presents. La catarsi watusiana està servida. (...)
