Només han transcorregut trenta- cinc anys des de la seva clausura , però de vegades podria semblar que no va existir mai: algú recorda (potser només va ser un aventi; un més entre tants d’altres? ) que , fins el 1989 i al llarg de més de tres dècades, va funcionar a la muntanya de Montjuïc un parc d’atraccions que volia rivalitzar amb aquell que segueix encara ara dominant la muntanya del Tibidabo , situada a l’altra banda de la ciutat? I en aquest cas, la distància que separava els dos parcs i ( separa encara, evidentment) les dues muntanyes, tenia també un clar component metafòric. No és cap casualitat que el parc del Tibidabo es trobi sota la protecció d’un enorme Crist amb els braços oberts: la Barcelona situada al seus peus i recorreguda per una magnífica avinguda envoltada de mansions senyorials per la qual passava fins fa ben poc un enyorat Tramvia Blau, era tot un símbol dels alts cims als quals podia arribar l’alta burgesia local. Per contra, la Barcelona barraquista que envoltava aquell altre parc ( i que arribava al seu més baix nivell de degradació a la zona coneguda com la Terra Negra, situada a les faldes de la muntanya) era tot un símbol de la marginació que podia generar també la gran urbs. I per cert que entre aquestes dues muntanyes i a una altura inferior, es troba alhora aquell Turó del Carmel freqüentat pel Pijoaparte de Juan Marsé , acostumat a explicar i escoltar aquella mena d’aventis poblats de llegendes urbanes capaces d’adquirir la condició de mítiques , quan l’habilitat de qui les narra i les circumstàncies que envolten la narració, venen a formar un bon tàndem. Això ho sap molt bé Fernando Atienza, que des que va viure el dia del watusi, no ha deixat mai de convertir la seva pròpia biografia en un aventi fins i tot picassià. Qui pot negar que els seus daltabaixos vitals tenen paral·lelismes amb aquells que va viure Pijoaparte, quan somiava arribar al cim de l’escala social en braços d’una Teresa de la qual ara només en resta el record de les últimes tardes que van compartir junts? Qui pot negar que també ell en té quelcom d’aquell altre “Barry Lyndon” imaginat per Thackeray i magistralment filmat per Kubrick , ficat en el miratge de qui creu que controla tots els fils del seu ascens sense adonar-se’n que, realment, els fils l’estan controlant a ell? Qui pot alhora deixar de reconèixer en els seus anhels una espurna romàntica d’aquell Gran Gatsby obsessionat en mirar una llum verda que de vegades pot semblar a tocar ,però que realment es troba a la mateixa distància de la que separa Montjuïc del Tibidabo? I cal no oblidar que el cognom Scott (encara que no sigui Fitzgerald) , té la seva rellevància al llarg del dia del watusi.
Fernando Casavella mai no va negar i sempre va reconèixer la petjada que aquests llibres i aquests autors (entre d’altres esmentats per ell mateix) van exercir al llarg d’un dia del watusi que , en realitat, s’estén temporalment al llarg de gairebé un quart de segle (del 1971 – el 15 d’agost d’aquell any, va ser quan va succeir la watusiana jornada fatídica- fins el 1995) . I que, com evidencien les dades, abasta un arc temporal que projecta una molt significativa ombra damunt la història de la ciutat de Barcelona ,del país/ nació del qual n’és capital i de l’Estat en el qual està integrada. De la mà de Casavella i del mític i mitificat watusi (en realitat, què seria de tots nosaltres si ens manqués el rerefons mític?) anem de la llegenda criminal que es forja entre barraques en les quals només la mítica et pot salvar de l’abisme de la misèria, fins els somnis democràtics d’una mitificada Transició que va rubricar allò que Lampedusa i Visconti ja ens havien afirmat a “El guepard”: cal que tot canviï, per tal que tot continuí igual. I quan arribes a aquesta conclusió, i tens un “camell” a cada cantonada disposat a convertir el teu desencís en consumisme que entra per les venes, arribes al tercer i últim tram (lamentablement el seu autor va morir quan estava donant-li forma a un nou renaixement del personatge) de les aventures i desventures existencials ( hi ha qui li atorga al tram inicial aires de Mark Twain i veu en Fernandito i en el Ye-Ye uns alter ego de Tow Swayer i Huckleberry Finn, i la veritat és que la comparativa em sembla força encertada) de l’altre Fernando.
De fet, Casavella inicia el seu magnífic i pantaluègric llibre amb un cara a cara entre les dues muntanyes. A les primeres pàgines del miler que configuren la llarga jornada dividida en tres trams del relat ( “Los juegos feroces”, “Viento y joyas, “El idioma impossible”) ens trobem aquest fill del barraquisme que respon al nom de Fernando Atienza, acudint dins del recinte del parc del Tibidabo a una misteriosa trobada amb un misteriós personatge que li fa un misteriós encàrrec: identificar la identitat d’un no menys misteriós individu de qui tothom parla , la influència pública del qual sembla innegable, però a qui ningú sembla haver vist mai. I encara que ell no ho hagués dit tampoc mai que jo sàpiga, el cert és que aquí Casavella sembla haver tingut molt present les imatges de “Mr. Arkedin”, aquella lamentablement poc coneguda obra mestra amb quelcom de remake De “Ciutadà Kane” que Orson Welles va filmar muntat a l’avió del Tibidabo que et pot conduir a qualsevol indret, justament perquè vola en cercle i no et pot dur enlloc.
Convertir les correries d’en watusi, dels personatges que l’acompanyen al llarg d’aquesta única jornada que abasta vint-i-cinc anys, i de les trames i subtrames que et van sortint al pas mentre vas donat salts pels molts diversos paisatges arquitectònics/ culturals/ socials/polítics/ socials/ emocionals /sexuals/ anímics ...que et van sortint al pas tot seguint-li les passes a tan additiva lectura, és quelcom gairebé inabastable. I és alhora quelcom gairebé condemnat a aquesta perfectament admirable imperfecció de la qual parla Iván Morales, tant quan es refereix al seu projecte escènic (al qual cap desitjar un proper retorn a la cartellera, després d’aquest massa fugaç acte de presencia), com quan ho fa de la mateixa sensacional, emblemàtica , desnivellada, excessiva, descomunal i imperfecte novel·la de la qual parteix. Una novel·la imprescindible , el lector de la qual s’ha d’apropar al muntatge de Morales amb l’orgull que transmet reconèixer que tens a l’escenari un notable creador que li ha donat mil voltes a les mil possibilitats que ofereix l’admirat text del qual parteix, abans de donar per bones i assumir les pròpies imperfeccions. I a partir d’elles , Morales signa el seu millor espectacle des d’aquell ja també mític i del tot intimista “Sé de un lugar” que connecta més del que pugui semblar a primer cop de vista amb l’èpica amb tocs underground d’aquest altre muntatge.
“Amb el temps, tot se’n va. Amb el temps ,tot s’esvaneix. El dissabte nit, la tendresa se’n va sola. I desapareix l’altre que va rebre vent i joies, i per a qui haguéssim venut la nostra pròpia ànima, davant qui ens haguéssim arrossegat com a gossos... amb el temps tot desapareix, oblidem les passions i oblidem les veus...”. Tal i com diu la lletra d’aquest sensacional tema de Leo Ferré del qual en surt el títol del segon tram de la novel·la i de l’espectacle , també la fugacitat del temps i dels afectes i dels desamors i de les il·lusions i les des-il·lusions , travessen de cap a peus aquest magnífic espectacle imperfecte que, arribada la segona part, la part més obertament relacionada amb els sotracs polítics originats per la Transició, es decanta potser massa per la fàcil caricatura política ,en detriment de l’aguda ironia política d’un Casavella que fins i tot quan opta per aquell grotesc que reconeix en ell el mateix Morales, no oblida la complexa realitat d’un personatges que de vegades en podem semblar ridículs, però que no per això deixen d’estar versemblantment construïts amb una riquesa que eludeix l’estereotip. D’altra banda, i enfrontat a les tan inevitables exclusions, cal preguntar-se perquè Morales inclou el personatge de Victoria al tercer acte del seu muntatge ,mentre per contra, esborra tota aquella part de la novel·la relacionada amb Victoria que constitueix en gran mesura el nucli argumental vital de la tercera part del relat; la que més a prop es troba del Pijoparte i els seus somnis.
Però que aquests dubtes sorgits d’un watusià convençut com qui ara està escrivint, no us faci caure en el malentès. Aquest espectacle potser imperfecte, és alhora una de les propostes escèniques més notables que ens ha ofert fins ara la temporada teatral. Som davant un muntatge que ofereix una primera part magnífica, una tercera part sensacional , i una segona part potser més qüestionable, però igualment ben notable. D’entre totes les possibilitats que oferia el watusi ( i aquí no queda descartada la possibilitat de transformar la novel·la en una sèrie televisiva dirigida per algú aliè als standars mainstream que això comporta de vegades) , Morales n’ha triat una de molt potent i creativa que des de la seva nuesa escenogràfica, li cedeix el terreny a la imaginació dramatúrgica, al magnífic embolcall musical, i a l’esplèndid treball dels seus intèrprets. Un treball que assoleix quotes antològiques pel que fa al majúscul exercici actoral que ofereixen Enric Auquer , i aquest fantàstic lladre d’escenes que fins i tot quan va de secundari sap assolir el rol reservat als protagonistes que és Guillem Balart. Malgrat alguna petita disfunció a l’hora de projectat la veu per part de David Climent, ens trobem davant un repartiment esplèndid , al qual li toca alhora assumir de tant en tant les funcions de instrumentista musical. Però són Auquer i Balart, els que ens condueixen cap el cim interpretatiu de l’espectacle ,tot anant des de les barraques de Montjuïc, fins aquella Avinguda del Tibidabo que Casavella coneixia molt bé , perquè ja havien viscut també en aquell indret els dos germans de “Un enano español se suïcida en Las Vegas”: també els fraternals protagonistes d’aquell relat, en tenien quelcom de watusis que ni saben que son watusis, com ens pot passar a qualsevol de nosaltres.
