Un home de vestit elegant, et guia a través de carrers coneguts de la teva ciutat provocant inesperades associacions mentals. Sense dir ni una paraula, dispara a discreció els seus pressentiments (entre la idea i l'emoció) escrits amb bona lletra en uns cartells de cartró.
El seu silenci interroga de manera escandalosa i la senzillesa de la seva proposta genera un espai en el qual repensar i repensar-ho tot. Una acció-recorregut per caminar idees i pensar a través dels cossos. Un passeig delirant i insospitat per llocs que pensaves conèixer, que trenca prejudicis i idees preconcebudes mitjançant l'humor i la poesia quotidiana. Una bona dosi de realisticisme (la mística del dia a dia).
Què és el que fa que un grup d’espectadors estigui disposat a seguir un actor-creador, a peu (de vegades, corrents) pels carrers de la ciutat i aturar-se als punts que ell indica, indiferent a les reaccions dels vianants? Resposta: la inquietud, el desig de viure una experiència teatral diferent, nova, que els interpel·la d’una manera subtil, a través d’un joc del qual ningú no coneix les regles. I, d’immediat, només començar el recorregut, ja sorgeixen les primeres preguntes: què estem fent/veient? Una performance? Un acte de protesta? Una broma?
Aquestes són, de fet, les grans qüestions que planen sobre El disparador, més enllà de les que Ernesto Collado, el guia d’aquest itinerari teatral en què el carrer és l’escenari i el públic, part de l’espectacle, ens llança a través d'uns cartells que conviden a pensar. Perquè, acceptant participar del joc sense demanar cap explicació, o sense saber com acabarà, l’espectador s’integra de ple en el muntatge i es converteix en un actor (o en un personatge) més, preparat, com Collado, per satisfer la curiositat de les persones que es creuen en el seu camí o per sumar-se al xou, per exemple, cridant consignes (ESTAMOS!) a la manera d’una manifestació.
Això és el que ha de fer l’art autèntic, directe, i això és el que aconsegueix El disparador, apel·lar al públic en un espai viu, el carrer, fora dels límits del teatre, i remoure’l, fer-lo partícip de l’acte creatiu. Bravo.