L’Antonio i el seu germà David es retroben al funeral de la mare després d’anys de no veure’s. L´Antonio és un home pragmàtic que s’agafa la vida com un joc d’oportunitats especulatives. En David, en canvi, més idealista, és un artista plàstic que viu a l’estranger, la carrera del qual no va tan bé com presumeix. Encara hi ha un tercer germà, en Santi, el més petit dels tres, que no té cap ocupació estable i que confia que els pocs diners que els hagi deixat la mare l’ajudaran a sortir del forat on es troba. La visita al tanatori de Joan Bofill, el cuidador sanitari que s’ha fet càrrec de la difunta durant els seus últims anys de vida, no tan sols trastocarà els vincles efectius entre els tres germans, sinó que desenterrarà també un passat que semblava del tot mort i sepultat.
¿Coneixem realment els nostres pares, fills o germans? ¿Ens coneixen ells a nosaltres tal com som? ¿Fins a quin punt la imatge que ens hem format els uns dels altres al llarg dels anys s’ajusta a la realitat? ¿És que potser ens mostrem tal com som amb la família? I s’hi ho fem, ¿ens veuen ells tal com som en el present o ens continuen mirant amb les ulleres d’un passat que ja no existeix? ¿I l’amor quin paper hi juga en el gran embolic de les relacions familiars? ¿El sol fet –com se sol dir– de portar la mateixa sang ens atorga privilegis emocionals sobre els nostres consanguinis?
El funeral de Mary-Lin aborda els conflictes no resolts entre germans i sobre com els llaços efectius amb els pares poden condicionar-nos fins i tot després de la seves morts. Una comèdia fúnebre sobre les relacions familiars.
La gent d'apunta teatre té el canell molt fi per trobar el to per a una producció d'estiu. Són de les companyies que sempre estan disposades a l'agost, normalment a la sala Versus Gaudí. Proposen un to còmic i irreverent amb alguna dosi d'humanitat. La sorpresa és senzilla però eficaç.
Ja van encertar els de Titzina Teatro el profund humor negre que es pot respirar en una sala de vetlles a Éxitus (2009). Pere Anglas situa tres germans, que s’han avingut molt poc en la vida adulta, que comencen a acordar el repartiment del patrimoni matern. Però la clau està en l’excèntric assistent sanitari. Estudiant de la cultura nipona, company per força i per voluntat de la difunta, coneix millor el passat dels tres fills que ells mateixos. El seu patetisme fa bona la dita de riure’s del mort i de qui el vetlla.
Óscar Molina, que també dirigeix aquests dies Tancats al Gaudí, en què també hi ha el paper d’una mare, aparentment torejable, insisteix a incorporar la música original de Malacara Blues Band, com ja ha fet en altres obres estiuenques del Gaudí o del Versus (ara Sala Versus Glòries). El text s’atreveix a anar incorporant històries surrealistes, apostant per la comicitat. Però sempre és el personatge forà de la família el que acaba dominant l’escena. Té un magnetisme i una mirada de seguretat que pot dominar tot un empresari (arruïnat), un artista plàstic (que fa el que pot per anar sobrevivint) i un jove incapaç d’afrontar la relació trencada amb la seva ex (i que prova amb els pastis naturals per superar-ho).
Com tota comèdia, amaga instants de confessió, en què els personatges se sinceren i es reconcilien entre ells i, sobretot, té uns girs que atrapen l’atenció del públic. De cada gir, abans es deixen brins de pistes per poder jugar a intuir-los. I sí, al final es veurà que tots són antiherois, incapaços de sentir-se satisfets de la seva vida. Però aquesta poca traça psicològica els dona una tendresa que, si no te’ls enduries a casa, sí que hi faries una conversa amical i desenfadada al bar.
