Serà veritat que els gossos són animals psicopomps , d’aquests que guien les ànimes dels morts cap el seu etern destí final? Així és com ho veien certes cultures ancestrals. I així ens ho recorda també Albert Arribas en el seu pròleg al text editat d’ “El gos”, l’obra amb la qual Lluïsa Cunillé ha obtingut ben merescudament el seu tercer Premi Born. Un pròleg que, d’altra banda , ens recorda també de quina forma els cans definits per Voltaire com “els millors amics de l’home “ han estat relacionats amb “ancestres mítics representatius dels orígens civilitzatoris”, sense oblidar malgrat tot que algunes religions els han tractat com a animals impurs. Una impuresa de la qual només se’n salvaven algunes molts selectes races canines. Com ara, la raça dels llebrers, molt ben representada al text de la Cunillé per un gos que respon al força metafòric nom de Zenit ( però que si canvia d’amo, respondrà igual de gustós al nou nom que aquest li atorgui) , i els lladrucs del qual ens acompanyaran al llarg de primer tram d’aquesta ben notable obra. I el cas és que , sigui o no sigui una bestiola psicopomp , el cert és que el llebrer de la Cunillé li ha fet també de guia decidit al jove coprotagonista del text, i l’ha conduit amb ferma decisió cap a la casa on viu el recent jubilat altre personatge que li fa d’amo.
Tot i que, com ja ens va deixar clar al seu moment la dialèctica de Hegel, això de fer d’amo o de fer de criat esclavitzat , és un concepte molt relatiu . I , ben mirat, estic per dir que el teatre de la Cunillé ha tingut molt sovint aquest punt hegelià , com el tenia també el teatre de Harold Pinter, que tants paral·lelismes presenta amb el de la nostra autora. Sigui o no sigui hegelià, el cert és que el primer tram de l’obra , a més a més de ser genuïnament cunillenià , resulta també ben pinterià. Un tret potenciat per la molt acurada direcció d’Arribas, que ,entre pauses, silencies i paraules, no deixa que s’escapi ni per un sol moment tota l’ambigua dialèctica que s’ha posat en marxa amb la trobada d’aquests dos personatges; tota la mecànica d’intent de dominació/ pànic a la submissió que transita per cadascun dels gestos i de les inflexions de veu del magnífic tàndem interpretatiu integrat per Albert Prat i Albert Pérez. Tots dos ens ofereixen un treball matisat amb estricta precisió, que inclou alhora el contundent canvi de registre que es produeix arribat un determinat punt del text. Un canvi de registre del qual és millor no saber-ne res, perquè forma part d’aquella coneguda capacitat de la Cunillé ( en això, també en té quelcom de pinteriana) per trencar la dinàmica del que portem vist, i introduir-ne una de nova absolutament complementària. Parlant de les matisacions interpretatives mil·limètricament calculades per Arribes, cal veure com es llueix la versió canina de Prat. I cal ratificar allò que Pérez ja feia palès a “M’hauríeu de pagar”: pocs actors saben estar seguts en silenci mirant al buit i omplint aquest buit de possibles interpretacions com ell sap fer-ho. I tornant al gir que presenta l’obra: no per res ,una de les raons que va esgrimir el jurat a l’hora d’atorgar-li el Premi Born ,va ser la de la seva capacitat per “crear una temptativa de relat aristotèlic, però jugant a subvertir aquesta expectativa, tot donant-li al públic un paper actiu i crític”. I és que , si hi ha a casa nostra algú capaç de saltar-se els ordres aristotèlics i les seves tres unitats amb total i ben creativa impunitat, aquest “algú” és la Cunillé.
Per cert: cal dir que el text de Cunillé li ha posat al primer tram de l’obra el títol de “Kérberos. Primera variació”, mentre que el segon tram es diu “Orthós. Segona variació”. I si esteu un xic familiaritzats amb la mitologia grega, ja us hauran vingut al cap aquells terribles gossos la fisonomia dels quals, a banda d’altres atributs físics no menys terrorífics, està dotada amb tres caps (en el cas del primer gos) i un parell de caparrons (en el cas del segon). I contra els quals ha de lluitar Hèracles, com a part dels seus dotze ben feixucs treballs. D’aquesta tasca ens en parla també Arribas al seu pròleg. I , d’alguna manera , l’evoca alhora Cunillé quan ens mostra la lluita a mort que sostenen un pastor un xic alcoholitzat i un punt lúbric i l’amo del seu bestiar. També aquests dos , podrien ser en molts sentits cosins germans del protagonistes del sempre fluctuant duet dialèctic que hem conegut tot just iniciar-se una representació per a la qual, l’escenografia de Silvia Delagneau ha dissenyat un rectangle tan sobri com significatiu. I Delagneau és també la responsable d’haver triat un vestuari destinat a complir alhora una crucial missió en tot plegat. Per saber qui és l’amo quan tant la seva funció com la del fidel gos i servidor estan tan desdibuixades ,cal saber qui tira de la corretja. I, paradoxalment, per lliurar-se dels amos dels quals has fugit per cames, cal que el gos segueixi mantenint l’esperança que fora del lloc on ha viscut sempre, hi ha altres llocs que poden resultar ben diferents, com a mínim, per a ell. Serà veritat, o serà només el miratge d’un can que es força a creure en l’esperança per tal d’evitar caure en la desesperació? En qualsevol cas, la pregunta forma part dels enigmes que et van sortint al pas al llarg d’una representació que torna a deixar en evidència la rellevància del teatre de la seva autora, i que torna a demostrar com de bé sap seguir-li el pas Arribas.
