El gran comediant

informació obra



Direcció:
Joel Joan, Hèctor Claramunt
Intèrprets:
Joel Joan, Xavi Mira, Sandra Monclús, Àfrica Alonso, Eduard Muntada
Autoria:
Joel Joan, Hèctor Claramunt
Sinopsi:

Després de l’èxit d’Escape Room, els seus autors tornen a provar sort amb una nova comèdia escrita a quatre mans. Ara, Joel Joan i Héctor Claramunt fixen la seva àcida mirada en el món dels artistes, un terreny que ja van trepitjar amb la recordada sèrie El crac. Una història d’èxit i fracàs, d’egos, enveges, rivalitats i discursos motivadors. Una competició entre amics que arribarà a ser literalment una qüestió de vida o mort. Els amics són en Llorenç, actor famós i diví, i l’Ernest, que ha arribat als 50 anys i no ha acabat mai de sortir-se’n. A punt de tirar la tovallola, rep l’ajuda d’un dels millors coach d’autoajuda i les coses comencen a canviar. Potser massa.

Crítica: El gran comediant

26/10/2021

Divertits arguments d'una enveja infantil

per Jordi Bordes

Una comèdia intel·ligent és aquella que el públic pot riure del patetisme propi que s'escup a l'escenari. I que amaga una sorpresa impensable fins a dos minuts abans del final: Què passaria si, malgrat tots els impediments racionals el desgraciat d'El sopar dels idiotes acabés proclamant-se el rei del sopar? El gran comediant persegueix aquest rastre amb una trama que diverteix per caricaturitzada però que, més enllà d'etzibar indirectes a un perfil d'actors de la casa (que se les donen d'estirats però que somiarien en provar la mel del Hollywood de Javier Bardem), se la reconeix falsa, fàcil i curta d'amargor. Vol quantificar l'enveja i revelar-ne quant n'és de ridícula però ho fa amb un to infantilitzat, amb un egocentrisme que es percep fins i tot amb els canvis d'escena (Joel Joan es canvia a les fosques però dalt de l'escenari, mentre els altres estan al cas de l'atrezzo). L'obra necessita ajustar algunes escenes per arribar, ben fluïda, a les funcions del Goya. L'apoteosi final, sí, aconsegueix tocar el cel.

Joel Joan i Héctor Claramunt aspiren a defensar una comèdia pensada per atrapar al públic menys habituals als teatres. És un repte encomiable: pot ser més difícil que convèncer als espectadors convençuts. Com a El pare de la núvia, pretenen governar un vaixell amb pocs recursos per als imprevistos però una amplíssima coberta aparentment segura. Ho fan amb una Xavi Mira excel·lent (l'antiheroi perfecte, l'antagònic d'aquell orgullós Llorenç Tortosa de l'escena) i amb una Sandra Monclús que se li podria donar molta més rellevància perquè el seu amor cínic és, en realitat, la bomba que falta desenvolupar de l'artefacte. Repeteix el paper de baixa intensitat d'El nom, com fent-se la desmenjada i soferta dona. És una peça que funcina de contrapunt a la parella Joel Joan-Xavier Mira que podria recordar el famós duet Paco Morán-Joan Pera de La extraña pareja, o Matar al presidente (accelerant, això sí, el disc de 33 rpm a 45 rpm). Pel que fa a la resta de repartiment, Àfrica Alonso i Eduard Muntada funcionen com a desenvolupadors de la trama; són els que aporten els elements delirants que provoquen aquesta petita revolució en l'àtic de Llorenç Tortosa i la seva representant.

Van fer una diana amb Escape room perquè, tot dient que era una peça menor, sorprenia amb un final gore i un secret incòmode del protagonista. Ara, El gran comediant vol seguir aquella marca però té un thriller (amb una màfia que rep un encàrrec sanguinari) que acaba dominant la part final i arracona les enveges (i les traïcions corresponents, que poden quedar velades). És enginyós quan es defineix com un actor que només pot anar del Kursaal de Manresa al teatre de Balaguer, del Goya al Condal (que són els seus recorreguts habituals de les seves gires); quan fa sorna del premi Tramoia (amb un trofeu que recorda molt al del Premi del Teatre que concedeix Adetca. En aquest to coincideix amb l'humor de tresillo de Ramon Madaula (Adossats, Els Brugarol) i, en certa mesura, de Cesc Gay (53 diumenges). Si volen riure, hi vagin. En parella o en grup: No pateixin perquè no aixeca ampolles entre els companys de filera, com podria ser quasevol de les citades ara mateix, així com d'altres de major recorregut internacional (l'Art de Yasmina Reza o El crèdit de Jordi Galceran, per exemple).