l Llac dels Cignes és un dels ballets més populars i pertany al repertori internacional de ballets clàssics. Malgrat ser tan conegut, aquest ballet és una obra brillant del magnífic compositor Tchaikovsky i segueix sent ja des de fa anys una parada obligatòria per al públic amant de la dansa.
La combinació entre l'exquisida música de Tchaikovsky, juntament amb la fascinant i típica història de romanç tràgic, fan possible que els millors ballarins mostrin els elements més impressionants de la seva tècnica i la màgia de la seva interpretació en les elaborades coreografies grupales i solísticas.
La coreografia de Marius Petipa i Lev Ivanov brinda no només l'oportunitat de veure destacats pas de deux dels principals solistes sinó també lluir a tota la companyia en brillants moments.
Il·luminats per la lluna, els solos del Príncep i Odette/Odile juntament amb l'espectacularitat dels balls del palau converteixen al Llac dels Cignes en un ballet clàssic ple d'inspiració i romanticisme. Finalment, malgrat el drama i la tragèdia, el ballet acaba amb l'amor triomfant per sobre dels desitjos i les enveges humanes.
Des dels seus inicis ha existit una sana rivalitat entre les companyies de ballet del Teatre Bolschoi de Moscou (1856) i la del Teatre Marinsky (1860), conegut com el Teatre d Ópera i Ballet Kírov, de Sant Petersburg. L’alt nivell dels seus ballarins, la depurada tècnica de dansa clàssica en què eren formats i les majestuoses versions que oferien dels ballets clàssics deixava bocabadats als espectadors que assistien a les escasses gires occidentals que realitzaven. Però a l’URSS no toc s’acabava amb aquestes dues grans companyies sinó que n’hi havia altres també estatals que, sense tenir la magnitud de les citades, tenien un nivell molt acceptable. Malauradament, després de la desintegració de l URSS i de la crisi, el ballet se’n va ressentir i el nivell de qualitat de les produccions, especialment els de les companyies de segona o tercera categoria va baixar, si bé, l’arrelada bona formació tècnica, és la que suporta els muntatges que ens arriben al nostre país.
A Barcelona en els últims anys s’han vist, en diferents gires, companyies abanderades sota el nom de Moscou, mentre que de Sant Petersburg només ens ha arribat, el 2014, el Ballet Yacobson. Aquests dies presenciem una nova companyia provinent d’aquesta ciutat, el St. Petersburg Festival Ballet, grup que es va formar l’any 2009 amb l’ intenció de presentar els ballets clàssics arreu del món.
La companyia dirigida per Margarita Kamysh, guardonada amb diversos premis internacionals, està formada per 42 ballarins de diverses escoles de ballet rus com la Vaganova, la d’Ufa i la de Perm, per citar-ne tres, i és el primer cop que actua a Barcelona, si bé ha fet gira per l’Estat Espanyol.
La companyia presenta El Lago de los Cisnes, sens dubte el ballet més popular de Tchaikovski, i ho fa en una versió reduïda tant en el que fa referència al llibret, a la música i a la coreografia. Això sí, mantenint els fragments més populars de l’obra com, per exemple, el famós pas a dos, la variació del cigne negre amb els seus 32 fouettés , o la dels quatre petits cignes.
El muntatge que ofereix la companyia és de “cartó pedra” quant als decorats que es veuen realçats per una lluminària pensada més per agradar als temps actuals que no pas mantenir-se fidel a l’estil original del ballet, estrenat l’any 1877. El vestuari també pren unes formes exagerades fent que tot plegat resulti caricaturesc.
La interpretació dels ballarins és correcta, encara que es percep diferents nivells de qualitat i han de lluitar contra les reduïdes mides que ofereix l’escenari del Teatre Victòria, poc adient per acollir produccions d’aquest format.
En referència als rols principals cal destacar el de Svetlana Filatova en el doble paper d’Odette i Odile, es a dir el del cigne blanc i negre. Formada, entre altres acadèmies, en la prestigiosa escola Vaganova, i lluint un moviment de braços i elevació de cames sublim, la ballarina assumeix aquesta dualitat fent una interpretació notable, en la que destaca per damunt de tot una depurada tècnica i una gran seguretat en els fragments de virtuosisme.
Aleksandr Abaturov resulta un Princep Siegfried insípid i amb falta de presència, si bé cal mencionar Ivan Sitnikov en el rol del bruixot Rotbart, i, especialment, Sergey Dubrovin en el paper de bufó, aquest mereixedor d’una de les grans ovacions de la nit.
