“Hi ha dues menes de silenci. Hi ha aquell silenci que es produeix quan no es diu ni una sola paraula. I hi ha aquell altre silenci que sorgeix mentre s’està deixant anar un torrent de llenguatge. Quan cau el veritable silenci encara ens resta l’eco de les paraules , però estem més a prop de la nuesa”. Aquesta sentencia està extreta d’una conferència pronunciada per Harold Pinter, al llarg de la qual l’autor de “Terra de ningú” ( un dels cims absoluts del seu teatre) diu moltes altres coses ben notables sobre aquest silenci tan críptic i alhora tan explicatiu, tan ple de possibles significacions, que travessa tota la seva obra . I qui hagi vist alguna o moltes de les seves peces teatrals, sap molt bé que aquests silencis que sovint segueixen a una frase que es queda a mig fer penjada dels llavis d’un o altre personatge , puntuen també sovint d’alguna manera els canvis de posició pel que fa als rols de poder que ocupen aquests personatges.
Pensar en Pinter resulta gairebé inevitable, quan et fiques a l’interior de l’acomodada llar i la gran biblioteca ( invisible en el present muntatge) en la qual té lloc l’acció d’ “El lector por hores”, que és probablement la més pinteriana de les obres de José Sanchis Sinisterra sense deixar per això de ser radialment sinisterrana i trobar-se del tot ubicada en els territoris del Teatro Fronterizo. I que és també alhora un dels seus cims creatius, com ve a ratificar el nou i molt reeixit muntatge del text que ens presenta Carles Alfaro, gairebé vint-i-quatre anys després que aquest s’estrenés al TNC sota la direcció llavors de José Luís Garcia Sánchez.
Alfaro , com us deia abans, prescindeix de la gran biblioteca escenogràfica per la qual optava aquell primer muntatge. I opta per contra per situar-nos dins d’un espai que en té també quelcom de terra de ningú , envoltada per les tenebres en les quals viu instal·lada de forma permanent donada la seva ceguesa la Lorena, la filla del Celso, el poderós home de negocis que ha buscat un lector capaç de fer bon ús d’aquesta invisible biblioteca; capaç de proporcionar-li a la filla la visualització d’aquelles lectures a les quals era tan addicta abans del terrible accident que la va deixar sense vista. I Celso li exigeix a aquest lector anomenat Ismael un requisit imprescindible: la seva lectura ha d’estar totalment desposseïda d’intencionalitat . La seva lectura ha de ser prou neutre com per permetre-li a la filla anar construint mentalment el llibre que està visualitzant amb l’orella sense que ningú li marqui la direcció des de la qual ha d’interpretar aquestes pàgines. Celso és la part contractant, és l’home poderós que vol donar-li a la seva filla allò que més li convé . Ismael és la part contractada, l’home ben necessitat de feina que no es pot permetre el luxe d’omplir de sentit aquelles paraules a les quals l’oient li ha d’atorgar el seu propi sentit. I, i a diferència del que indica el text original (en el qual en alguns casos es fa explícita la novel·la a la qual pertany el text llegit, però en d’altres no s’especifica) , Alfaro presenta cada lectura assenyalant la seva procedència. Així doncs, no caldrà que us trenqueu el cap intentant esbrinar d’on procedeixen unes paraules que potser vosaltres heu llegit ja amb anterioritat. Les paraules llegides estan extretes d’ “El guepard” de Lampedusa, d’ “El cor de les tenebres “ de Conrad, de la “Madame Bovary” de Flaubert, del “Relat somiat” de Schnitzler, i d’un altre llibre sobre el qual és millor no dir ni el títol perquè aquí estaríem ja entrant en el territori de l’autoficció. Pel que fa als ja esmentats, no us costarà gaire seguir l’itinerari que els va connectant amb allò que sabem o creiem saber d’aquest trio de personatges, encara que l’itinerari pugui semblar tortuós , com passa amb el llibre de Schnitzler a partir del qual Kubrick va filmar la seva pel·lícula pòstuma “Eyes Wide Shut” . Però ( i això, també és ben pinterià) , cal malfiar-se sempre de les primeres impressions. Si ens fixem en la forma com el relat somiat de Schnitzler parla de desitjos reprimits que només es poden materialitzar en els somnis , mentre Lampedusa ens parla de la vellesa d’un príncep que va perdent poder a mesura que perd la vida, i la Bovary ens parla del suïcidi convertit en la darrera porta que resta quan tots els somnis s’han transformat en malsons, ens adonem de fins a quin punt aquestes narracions ens estant donant claus per tal d’entendre aquestes personatge. Però, i si resulta que no ho han tant com sembla? A mesura que es van succeint aquestes trobades plenes de lectures i música de piano , a mesura que en teoria anem tenint més informació sobre aquests personatges, més i més es va situant a l’escenari la sensació de perplexitat , de desconcert, de desconeixement. A mesura que més creiem apropar-nos a les claus capaces de donar-li forma tancada al relat, més ens adonem que aquesta narrativa només la podem intentar completar nosaltres, ubicant respostes i interpretacions allà on s’obra un forat obert també a l’especulació . Per no saber, no sabem ni de cert qui ha fet la selecció d’unes lectures que potser ens van indicant també a mesura que avancen com avancen alhora els vincles i els jocs de dominació del trio. I a mesura que ens endinsem per aquestes sessions de lectura que tant ens diuen sobre la força de la paraula escrita i dels territoris cap on ens pot conduir, més tenim que acabant admetent la força que pot tenir un llarg silenci a l’hora de ressituar de nou tot allò que havíem cregut il·lusòriament que ja teníem ben situat. Aquesta és la grandesa del text de Sinisterra, que Alfaro dirigeix tot exhibint alhora aquell control sobre els miratges , les ombres i la foscor en permanent moviment que havia mostrat ja per exemple quan li va donar una tan aquàtica com memorable forma escènica a “La caiguda” de Camus. Alfaro controla també amb exactitud la temporalitat i les pauses amb les qual s’ha d’anar penetrant en aquestes lectures, mà a mà amb un trio d’intèrprets (l’integrat per Cruz, Ponce i Ulldemolins) que respon perfectament a les exigències d’una obra que , com ja ha quedat clar , es mostra també exigent pel que fa a la implicació del públic. Implicar-se amb aquesta exigència, resulta en qualsevol cas tot un plaer teatral, encara que després de reconèixer el poder de la lectura, acabem instal·lant-nos en la incertesa que provoca sentir que hem arribat a la terra de ningú.
